Quaranta anys de Quaderns

El dimarts 30 de setembre es va fer a l’aula magna de la Casa de Cultura una taula rodona per commemorar els quaranta anys de la col·lecció dels Quaderns de la Revista de Girona. Va conduir l’acte l’escriptor Josep Pastells i hi van participar en Jaume Fabre, primer director, fundador i ànima del projecte (director de 1985 a 1989), en Joaquim M. Puigvert (director de 1999 a 2005) i l’actual directora, Rosa M. Gil Tort, directora des de 2017. Tota l’estona va planar també la memòria de Joan Domènech i Moner, director de la col·lecció durant més de vint anys, ben representat a la sala per la seva esposa i la seva filla (director en dues etapes, 1989-1999 i 2006-2016).

Jaume Fabre va explicar els orígens de la proposta, basada en alguna col·lecció ja existent com la biblioteca bàsica Salvat i en unes normes molt prolixes i estructurades que definien una maqueta tipus dels llibres, amb cronologia, bibliografia, agraïments al final, il·lustracions, destacats, destacats especials i textos per capítols de dues pàgines encarades. L’aparent rigidesa del model ha esdevingut amb el temps la mesura de l’èxit. No era fàcil disciplinar els autors, allunyar-los dels tics acadèmics i propiciar textos d’alta divulgació no exempts de novetats de la recerca. La col·lecció es va definir en la sèrie de Monografies locals, dedicada a l’estudi integral dels municipis de la província de Girona i la sèrie de Guies per a tractar temes de caràcter més general. Un requeriment bàsic fou també reservar una part important del text per als segles XIX i XX (ara hi hauríem d’afegir el XXI). Les peces clau l’any 1985 foren, evocades pel mateix Fabre, el president de la Diputació de Girona Salvador Carrera, que va acollir la proposta amb entusiasme, Xavier Carbó, tècnic de la Diputació, Enric Marquès com a dissenyador de les portades i de la maqueta i nosaltres hi afegim el mateix Jaume Fabre com a inspirador i primer director.

Amb quaranta anys de perspectiva i més de 230 volums publicats estem davant d’una col·lecció notable, sense precedents, consolidada i amb futur i garantia de temes per molts anys més. En realitat pel que fa les monografies locals encara en manquen més d’un centenar i pel que fa a les guies els temes no s’acaben mai. La col·lecció configura una autèntica enciclopèdia popular, un equivalent per a la demarcació de Girona en paraules de Joaquim M. Puigvert de la col·lecció Que sais-je? de les prestigioses Presses Universitaires de France. És amb aquesta perspectiva que podem atorgar a aquesta proposta impulsada i patrocinada per la Diputació de Girona, i durant un temps amb el finançament successiu de dues entitats d’estalvi, el valor determinant de la continuïtat. Sovint ens descol·loca la fal·lera per la innovació i la diversitat quan en realitat, com és el cas, les tradicions no existeixen, es creen i adquireixen gruix i pes amb el pas del temps. I així amb petits retocs la col·lecció ha arribat fins avui i encara un futur ple de possibilitats.

En Joaquim M. Puigvert va posar l’èmfasi en les noves generacions d’historiadors locals nascuts a l’empara del projecte universitari de Girona i va insistir en el moment màgic, fundacional, de 1985, quan totes les energies creatives es desenvolupaven amb entusiasme, generositat i dedicació, i amb la complicitat dels responsables polítics que van assumir el paper transformador de la cultura. Puigvert va fer coincidir aquest moment màgic amb l’eclosió de nous paradigmes historiogràfics quan la vella i a vegades eixorca erudició del passat era substituïda per la passió per la historiografia de proximitat, la historiografia de quilòmetre zero, la microhistòria. Va ser a partir d’aquell moment que es va començar a superar l’equívoc sobre la història local menystinguda. S’havia perdut de vista que tota història és local i universal alhora i que els nostres veïns francesos ens posaven en contacte amb la realitat de grans monografies de poblacions petites i elevades en el món acadèmic francès al paradigma historiogràfic vigent. En realitat tots els fets històrics passen en el temps i en el lloc. Local és un valor, no una rèmora.

Per la seva banda, la Rosa Maria Gil va aportar el testimoni de l’esforç i la dificultat de dirigir una col·lecció com els Quaderns. Si bé és veritat que els autors s’han anat disciplinant no és menys cert que encaixar els originals en l’esquema prefixat d’una maqueta rígida topa a vegades amb esperits lliures i creatius que no voldrien aquest constrenyiment. En realitat, garantir terminis, assegurar la continuïtat, disciplinar els autors i garantir la recerca adequada de les imatges defugint el recurs fàcil però enganyós de les xarxes i els buscadors són condicions indispensables per garantir la sortida de 8 títols anuals. En els primers anys eren sis. La directora actual va subratllar els diversos camins per tal d’obtenir originals per publicar entre els quals hi ha naturalment la proposta dels propis autors però on també juguen el seu paper la directora i el Consell editorial amb la seva capacitat de proposar temes i títols. I no va deixar de dir que malgrat que la col·lecció té un biaix molt important cap al terreny de la història, sobretot en les monografies, la diversitat temàtica s’obre a d’altres aspectes com les tradicions, el folklore, la ciència, el medi natural, la geologia, l’art i totes les expressions de la societat contemporània. Amb una mirada al passat, al present i al futur.

Rosa Maria Gil va completar el punt de vista de Joaquim M. Puigvert i a les aportacions de les generacions de joves historiadors graduats a les aules de la Universitat de Girona hi va afegir el valor extraordinari de les noves generacions d’arxivers i va ponderar la coincidència dels quaranta anys dels Quaderns amb els quaranta anys de l’Associació d’Arxivers de Catalunya. La revolució en el terreny dels arxius que han propiciat els ajuntaments, la Diputació i la Generalitat són la garantia que finalment tindrem cura del patrimoni que hem rebut i en farem un exercici de memòria a disposició de les noves generacions.

Seria una obvietat innecessària fer un repàs dels títols. Només cal contemplar el conjunt dels més de 230 títols i la seva desagregació un a un.

Com va dir en Jaume Fabre, aquest model d’èxit seria exportable i altres Diputacions podrien fer un esforç semblant. Un sol exemple pot ser il·lustratiu: la filosofia dels Quaderns al Pirineu podria enllaçar les terres de Lleida, les de Girona i les de l’Alta Cerdanya ara en territori francès.

La Diputació de Girona té un bon motiu d’orgull i un projecte que cotitza en el mercat de futurs.