De Millán-Astray a Ernest Lluch

El Suprem va anul·lar la setmana passada la retirada de la medalla d’Or de la Diputació de Sevilla a l’exministre franquista José Utrera Molina, ratificant una sentència segons la qual la concessió de la medalla, l’any 1969, venia motivada per l’«efecte favorable» del treball fet per Utrera com a governador Civil de Sevilla «generant (a la província) una notòria millora i un indiscutible progrés» (sic). És com haver retrocedit cinquanta anys. La ultradreta i la dreta més rància ja no s’amaguen. Lluny queden aquells anys de la transició, quan quasi tothom renegava del franquisme i apareixien demòcrates com bolets. Canten, sense vergonya, el Cara al Sol davant la seu del PSOE, en una concentració de falangistes a Vitòria o en una convocatòria de l’ultra Vito Quiles a l’Autònoma de Barcelona, i després encara es fan les víctimes. Ho certifica l’última enquesta del CIS: un 20% dels espanyols consideren que els anys de la dictadura franquista van ser «bons o molt bons» per a Espanya. En alguns tribunals de justícia, sembla que aquest percentatge és força superior. Utrera Molina, sogre d’Alberto Ruiz-Gallardón, era tan ultra que fins i tot Arias Navarro se’l va treure de sobre del Consell de Ministres.

A Madrid, com recordava fa dues setmanes Jordi Bosch, es van veure obligats a recuperar el carrer dedicat al fundador de la Legió, José Millán-Astray, per decisió també d’un tribunal de justícia, després que el seu nom hagués estat suprimit pel de Justa Freire, una dona pionera en l’educació espanyola i represaliada pel franquisme. Malgrat que l’ordenança de l’Ajuntament de Madrid diu que les juntes de districte de cada barri poden proposar el canvi de qualsevol nom de carrer que creguin oportú, el seu alcalde, José Luis Martínez-Almeida (PP), va ordenar la restitució del carrer Millán-Astray. I ho va fer amb tot l’entusiasme del món, com va quedar demostrat el 8 de novembre de 2022, quan va reivindicar la seva figura, durant la inauguració d’una estàtua en honor de la Legió: «A Madrid no hi ha aquarteraments de la Legió, però se li rendeix tribut al llarg de la ciutat; a Carabanchel, amb el carrer Millán-Astray, al legionari Queija de la Vega, i el que recorda la seva gesta i heroïcitat», va dir, amb emoció, l’alcalde madrileny. Millán-Astray és un dels personatges més simbòlics del franquisme, sobretot per l’enfrontament verbal amb Miguel de Unamuno a la Universitat de Salamanca.

Mentre, a Madrid, el PP restitueix amb tots els honors el nom del carrer dedicat a una destacada figura del franquisme, a València el Govern de Carlos Mazón acaba de retirar el nom d’Ernest Lluch del Complex Sanitari Campanar, que serà el més avançat de la comunitat autònoma. Des del moment de la presentació del projecte, l’any 2016, es va conèixer com a Complex Sanitari de Campanar-Ernest Lluch. De fet, hi ha un cartell visible anunciant les obres, que inclou encara el nom de l’exministre socialista, com explicava recentment el diari Levante-EMV. Ernest Lluch, diputat per Girona a les primeres eleccions democràtiques (1977) i a les de 1979, va mantenir al llarg de la seva vida una estreta vinculació amb València, on va exercir de professor a la seva universitat a principis dels anys setanta, i se’l considera el pare d’una generació d’economistes. I no només han eliminat el seu nom del Complex Sanitari de Campanar, sinó que la Generalitat valenciana també ha retirat el nom de l’exministre d’un futur centre de Salut al barri de Travalón d’Elx.

Algú s’imagina l’escàndol que s’hauria organitzat, amb la legió de mitjans de comunicació al servei del PP, si una administració governada pels socialistes o per un partit nacionalista català hagués retirat el nom d’un espai o d’un carrer dedicat a un dirigent del PP assassinat per ETA? Ernest Lluch no només va ser un demòcrata de cap a peus, a qui ETA va matar vilment al garatge de casa seva (el 21 de novembre farà 25 anys), sinó que va ser el ministre que, l’any 1986, va redactar la llei que universalitzava la sanitat pública a Espanya, llei a la qual, tot sigui dit, el PP (llavors Alianza Popular) va votar-hi en contra, i a la qual continua oposant-se, com s’està veient, amb fets provats, a Madrid i Andalusia. L’eminent historiador Enric Ucelay Da-Cal ho va definir perfectament en una entrevista a Nació Digital fa un parell d’anys: «La societat ha canviat radicalment, però l’herència ideològica de la Guerra Civil és tan potent que ha canviat molt la societat, però no les ideologies».