Okupacions, multireincidència i immigració

A Carles Puigdemont només l’ocupa i el preocupa una cosa: ser amnistiat. Ho té a tocar de mà, però el dèficit legislatiu de la seva gent, inclòs el seu advocat Gonzalo Boye, que fins al dia d’avui no ha guanyat res, no li ho ha posat fàcil per no dir difícil. La gent que l’envolta ha nascut per cridar i per esbroncar; no pas per redactar amb finor esmenes a projectes de llei. Així ens trobem a nombrosos dirigents d’un no res, el procés, que es troben en idèntica situació judicial: haver delinquit (presumptament) per haver usat diners públics per delinquir de manera oberta. Així és la república dels vuit segons. Vist i no vist. Si en el Guinness World Records hi hagués un espai per a la durada de repúbliques, el primer lloc l’ocuparia Catalunya: vuit segons és un rècord difícil de batre.

En aquest entremig en què es troba instal·lat qui fou alcalde de Girona i president de la Generalitat, veí de Waterloo, va perdent la noció de la realitat a mesura que passa el temps. Internet no ho pot tot i, si ell fou un avançat en matèria de xarxes de comunicació, que ho fou, ara es troba que la informació que segueix no li aporta cap coneixement sobre el substrat de la mateixa. Vull dir sobre la cuina que hi ha abans de tot acte polític i no cal dir abans de qualsevol acord polític entre dos o més actors. Perd en finezza, que és el bon fer, perquè no disposa de totes les peces en el seu tauler d’escacs. Tenir un grup de diputats a les Corts Generals que resulten aritmèticament importats, però no decisius, per a la governació d’Espanya, que no pas de Catalunya, on JxCat res no pinta, no comporta necessàriament disposar d’un bon moviment de peces que possibiliti la captura d’altres i guanyar finalment la partida; fer el mat. La conclusió de tot plegat es troba a la pàgina dels resultats: cap ni un, diguin el que diguin tot aquells que els escriuen en els mitjans amb l’encens a la mà. Puigdemont divaga i al cim ho fa amb imprecisió i manca de claredat com correspon a la conjugació d’un verb d’aquesta mena.

Tant de temps immers en el núvol del qual pot ser segons li dicta el seu cap, té aquest enterbolit perquè no sent el batec de la gent, les seves preocupacions i les seves ambicions. És ben humà, per tant, que alcaldes de la seva formació política, que sí que tenen els peus a terra i saben de la problemàtica que envolta la ciutadania, l’hagin anat a veure no pas amb l’ànim de remoure la seva cadira, sinó amb la necessitat de reorientació de les prioritats. Ho és, per exemple, el traspàs del control de fronteres? Òbviament no. Es troben prou preservades per la Guàrdia Civil com perquè sigui una qüestió de la qual se’n parli a nivell de carrer. Ho és, per exemple, el finançament de la Generalitat que no pas de Catalunya? Doncs sí amb dos peròs: I) qui ho ha d’abordar és el Govern i no pas el poble, i, per tant, no és un assumpte a què aquest darrer li doni prioritat; i II) qui l’ha posat damunt la taula en aquesta legislatura no ha estat un esmaperdut JxCat, sinó ERC i el PSC quan l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat. No nego que el partit de Puigdemont no hi col·labori; el que dic és que no se’l veu cooperant. Aquesta és la percepció.

Els alcaldes de JxCat, preocupats per com poden anar-los-hi les pròximes eleccions municipals, l’ha anat a veure allí on Napoleó va perdre una batalla determinant, el tron i l’imperi, Waterloo. No m’agradaria que aquest fet històric es convertís en una dana per a tots aquells que es fan dir postconvergents, però amb una marca (el partit) a la baixa i un opositor a l’alça (Aliança Catalana), ves a saber si els efectes d’aquella gran derrota militar i política encara duren i en un malson pot mutar. Els edils s’han estalviat la pregunta obscena («ho tornarem a fer, president?») i han baixat a la dura terra per dir-li que avui i aquí els problemes reals es diuen okupacions, multireincidència i immigració. No hi ha més; tampoc n’hi ha menys. Ignoro si de la comissura dels seus llavis se li va escapar aquella ganyota tan personal de Puigdemont que aflora una cínica sorpresa davant del que ha escoltat, ja que ell vola entre els cels que el Creador ha destinat per als elegits i no pot arribar a entendre que els seus principals alcaldes li parlin de tot allò que predeterminat es troba en el seu cap per entretenir al poble.

En qualsevol cas, sense voler-ho i sense apreciar-ho, els alcaldes de JxCat han posat al líder al bell mig de la cruïlla: o això -canvi de discurs i bescanviament de prioritats- o nosaltres, els nous combatents de l’Emperador, no farem de Santiago Nasar enfront dels germans Vicario com en la novel·la eterna de Gabriel García Márquez. No val la pena morir políticament per un entossudiment burrera. Puigdemont no ha dit res, però anotat ho té a la seva agenda.