Cotó fluix i calamars a la romana

L’any 2024 el president dels Manaies de Girona, Xavier Serra, va aconseguir de Pilarín Bayés que volgués dibuixar el cartell que la confraria encarrega cada any a un artista diferent. Com ella ens té acostumats, va saber captar perfectament l’esperit de la participació dels Manaies a la Setmana Santa, concretament en el moment més important de la processó que no és cap altra que l’arribada dels manípuls a la Catedral per executar les figures de la desfilada a les escales. El fet és que d’aquest cartell en poc més d’un any hem passat a una exposició totalment gironina de Pilarín Bayés inaugurada divendres a la tarda encetant les Fires a la galeria El Claustre i que la família Mascort em va demanar que presentés. Tot un honor.

Pilarín Bayés s’ha passat aquest estiu pintant els quadres de l’exposició de Girona. Als seus 84 anys no s’atura i continua creant cada dia. La gran gentada que va atendre la convocatòria de l’exposició al carrer Nou va veure com tot elegant, simpàtica, sempre amb una paraula cordial i el seu barret característic, atenia a totes les persones que li demanaven fotos, una signatura al catàleg o una salutació. Pilarín Bayés és indiscutiblement una de les persones més populars i estimades de Catalunya. Aquesta ninotaire, dibuixant, pintora de murals, llibres, quadres, cartells o revistes fa absolutament reconeixible tot el que fa.

Té un estil propi que s’identifica a distància, però aconseguint que a cada peça hi hagi quelcom diferent o especial més enllà de la mateixa temàtica. Jo crec que una de les coses que fa millor és identificar l’essència del que és objecte del quadre. La seva manera de pintar optimista, feliç, simpàtica que pot semblar infantil (pensa molt en els nens) pot fer pensar que vol estalviar-nos la cara més fosca de les coses. En realitat penso que la seva personalitat humanista la porta precisament a suggerir que el món el podríem fer tots una mica millor. Com els seus dibuixos.

Hi ha molts racons de Girona a la seva exposició. Els ponts, la Setmana Santa, la Devesa, les Fires, la cavalcada de reis, el camp del Girona i els carrers sempre plens de vida i activitat. Malgrat la presència aclaparadora de Girona també aprofita per presentar alguns quadres de Banyoles, Palamós, Cadaqués i sobretot un de molt divertit de Tossa reproduint a la platja Gran, sota les muralles de la vila vella amb el rodatge de la pel·lícula Pandora y el holandés errante, Ava Gardner i el "matador" Mario Cabré mentre la guàrdia civil atura Frank Sinatra que hi arriba amb un atac de gelosia.

Dels quadres grossos en trio quatre, que són molt emblemàtics del tarannà de l’exposició per l’indret o escena que es reprodueix i sobretot perquè sempre hi ha un detall que demostra que no hi ha cap automatisme sinó moltes ganes de trobar una història darrere. En el procés creatiu el més important són les històries inicials que porten finalment a un quadre, una pel·lícula, una obra de teatre, un llibre o un article. Petites coses sovint. Un és el de la cavalcada de Reis a la plaça del Vi amb un protagonisme essencial dels fanalets. No hi ha cap nen que en deixi de portar. El segon és el partit de Montilivi del 25 d’abril del 2024 quan el Girona va derrotar al Real Madrid 4-1. A la tribuna alguns gironins reconeixibles. A la gespa un homenatge a la premsa gironina amb en Narcís Planas amb la màquina d’escriure a sobre i el fotògraf Pablito, un icònic del camp gironí com el massatgista Ricardo o en "Periquin" i el sac de pilotes.

Al quadre de Fires s’hi veu la Devesa i els seus plàtans, les atraccions principals, la Catedral de fons, però el protagonisme recau en tots els nens que porten a la mà el tradicional cotó fluix de maduixa empastifant-se la boca del sucre. Menjar cotó fluix i sobretot veure com es fa és un dels primers misteris de la vida a la qual s’aboca un nen a les fires de Girona.

Finalment, el quadre de la plaça de la Independència plena de gent d’aquí i de fora passejant i fent el vermut. Però sobretot hi he identificat a una noia, entre els centenars que hi surten, aixecant el braç  amb un calamar a la romana a la mà. Pilarín Bayés havia captat l’essència del vermut, quan, en el cas de la nostra família, anàvem els diumenges a fer-lo al bar Boira i el gran moment era quan apareixia un plat de calamars a la romana. Dècades després, almenys per a mi, demanar calamars a la romana continua essent una gran festa.

Subscriu-te per seguir llegint