Sánchez i Puigdemont, cada un a la seva gàbia

No sabem per què Junts ha decidit trepitjar l’accelerador en aquest moment sobre la relació que manté amb el PSOE i Pedro Sánchez. Les causes poden ser moltes i es fa difícil encertar quines són les primordials. Alguns analistes especulen que totes les passes que fa Puigdemont els darrers mesos es deuen a la cursa amb Sílvia Orriols, que li retalla distància (sembla) cada setmana, asseguren que l’expresident ja no sap què fer per treure’s de sobre el partit de l’alcaldessa de Ripoll i que els nervis i les presses l’estan traint i el porten a cometre errors. Altres creuen que no hi ha estratègia i que l’inquilí de Waterloo és com un ànec escapçat, que no té cap estratègia clara, més enllà de pressionar per aconseguir el seu màxim objectiu: l’aplicació immediata i total de l’amnistia que li permeti tornar a Catalunya. Possiblement hi ha part de raó entre el que diuen uns i altres i part d’error en qualsevol de les dues anàlisis. Amb Puigdemont sempre és difícil intuir què li passa pel cap i crec que ni les persones més properes ho saben.

El que veiem és que ha decidit estrènyer el llaç al coll de Pedro Sánchez i llençar l’enèsim xantatge. A la tardor «passaran coses», va dir l’expresident; és «l’hora del canvi», va etzibar la líder al Congrés, Míriam Nogueras. Pel que sigui, els socialistes aquesta vegada s’ho han cregut o han fet veure que s’ho han cregut i han activitat «palanques» per evitar qui sap què. Malgrat tot, fa la impressió que Sánchez es limita a llençar la pilota al teulat de Junts per veure qui arriba més lluny. Tu pressiones, doncs jo vaig a Alemanya i negocio negociar el català a Europa.

En realitat el que han pactat els governs és «obrir un diàleg amb l’objectiu de trobar una resposta a la sol·licitud espanyola que les seves llengües oficials distintes de l’espanyol siguin reconegudes com a oficials a la Unió Europea de manera que sigui acceptable per a tots els estats membres», segons la declaració conjunta.

Bé. El que han acordat els dos executius pot voler dir molt o molt poc segons com es miri i com vagi de ràpid aquest «diàleg», quant de temps es tardi a «trobar una resposta» i que sigui «acceptable per a tots els estats membres». Sánchez ja pot dir que ha accelerat un dels temes pendents que li reclama Junts, i Puigdemont s’ho pot creure o no, però en tot cas té l’argument per donar suport als socialistes en aquelles coses que ell vulgui. Tots a fer veure que estan contents i qui dies passa, anys empeny.

Desgraciadament, la política a Espanya s’ha situat en aquesta realitat els últims anys. Fum, declaracions, rèpliques i amenaces que no porten enlloc. Puigdemont necessita tornar, cert, però no està en mans de Sánchez aconseguir-ho. Alguns jutges hi tenen molt a dir i de moment sembla que no estan disposats a facilitar les coses. És qüestió de temps. I Sánchez necessita alguna cosa més que suports suficients al Congrés per arribar a final de legislatura. També precisa desviar l’atenció amb quantes més històries millor per evitar portades de Begoñas, Koldos, Ábalos o Leires. S’ha de reconèixer que se’n surt prou bé. La «guerra» entre ell i Donald Trump l’ajuda molt i treure’s de la màniga el debat del canvi d’hora a Europa, també.

En definitiva, els dos dirigents estan atrapats cada un en la seva gàbia. Un necessita tornar i treure’s de sobre l’alè de Sílvia Orriols per a acontentar els seus alcaldes i l’altre necessita alliberar-se de les notícies negatives que l’afecten. El que sí és clar és que en aquesta nova batalla, Puigdemont ha acabat servint oxigen a Sánchez. Mentre es debat sobre Junts, de la possible pèrdua de suport i d’acords suposadament no complets, no es parla de corrupció.

Subscriu-te per seguir llegint