Xina, Alemanya i Estats Units: qui ho resoldrà?

El problema de transferir riquesa d’un lloc a un altre és molt vell, ha estat l’origen de la majoria dels conflictes bèl·lics en els darrers segles i és la baula perduda de la globalització. Quan un país produeix més del que consumeix, què fa? Ho ven a un altre estat. Si ven més que no pas compra, el país teòricament s’enriqueix i la seva moneda hauria de pujar de valor proporcionalment. Això, que hauria de ser teòricament, en la realitat no passa perquè els països fan maniobres per evitar que sigui així i perdre competitivitat.

El cas més clar és el de la Xina, on hem vist un augment del PIB des de 0,36 bilions el 1990 fins a 18,5 bilions avui. Si hagués estat en un mercat perfecte, aquest augment de riquesa hauria fet apujar el valor del iuan, corregint la competitivitat i frenant l’exportació. També s’hauria traduït en un augment del consum intern, fent pujar els salaris i la inflació, i això no va passar.

Un mecanisme que ningú ens ha explicat és el hukou: amb independència d’on viuen, els treballadors xinesos han de contribuir a la seguretat social que cobreix la salut, l’educació, les pensions i altres beneficis. Però només poden beneficiar-se d’aquests serveis on estan empadronats. D’aquesta forma, centenars de milions d’immigrants de zones rurals pobres que s’han desplaçat a les ciutats industrials paguen impostos per mantenir els governs locals i no es beneficien de les ajudes. A més, el seu sistema fiscal és regressiu, amb un impost de renda que recapta només l’1% del PIB, mentre que l’impost al consum (el seu IVA) recapta el 14% del PIB. El resultat és una immigració il·legal que és explotada de forma que permet obtenir uns marges de producció inversemblants i assolir un excedent de producció que desequilibra el món, arribant a tenir el 30% de tota la producció de béns global. Qui s’enriqueix a la Xina és una elit molt determinada. L’excedent comercial ha passat de 9 mil milions el 1990 fins a 992 mil milions avui.

La Xina no està sola en aquest excedent de producció. La segueix Alemanya que, després de la reunificació de 1990 va haver de fer una travessia del desert. El PIB de les dues alemanyes el 1990 va ser d’1,95 bilions, sent avui de 4,65 bilions. Aquell any va tenir un superàvit comercial de 56 mil milions USD i avui és de 255 mil milions. Alemanya va pagar cara la integració d’Alemanya Oriental, igualant la paritat de les dues monedes quan el valor real era de 10:1. L’empobriment del país unificat va ser evident, fet que va acabar amb una reforma fiscal el 1998 del canceller socialista Schröder, abaixant el tipus marginal de l’IRPF del 53 al 42% i el de l’impost de societats del 52 al 39%, per atraure inversions de fora per impulsar l’economia. Però la crisi de 2001 del punt.com va acabar de posar una llosa al país. Per resoldre-ho es va encomanar una solució a Peter Hartz, cap de recursos humans de VW. Hartz va dir que molts alemanys escollien continuar aturats i jubilar-se anticipadament perquè així cobraven millor que no pas treballant. Les mesures van retallar els subsidis i la durada, i va néixer el Hartz IV, segons el qual l’atur duraria 12 mesos en lloc de 32 i, si es rebutjava una oferta de treball es perdia el subsidi. La jubilació va augmentar d’edat i es va desenvolupar una gran quantitat de treball parcial. La conseqüència, junt amb la competència salarial a la baixa dels països de l’Est, va fer que els salaris d’Alemanya fossin baixos durant dècades i que l’excedent comercial del país fos elevat, fins a arribar al 8,9% del PIB el 2016, la qual cosa va ocasionar un greu problema per als països del sud d’Europa perquè allò revaluava l’euro.

Per què la Xina i Alemanya no van destinar la riquesa a fer millores salarials i a inversions en infraestructures? Per mantenir l’excedent que enriquia a una elit financera que invertia a l’exterior (per exemple a la bombolla immobiliària d’Espanya).

Ens queda el cas dels Estats Units, un país que també ha viscut dels baixos salaris de la immigració il·legal amb una inflació baixa, però que, a partir de l’any 1990, va ser qui va rebre majoritàriament l’excedent de producció de la Xina i d’Alemanya (també del Japó). El problema dels Estats Units és el dòlar, moneda que ells van forçar que fos la moneda de canvi en transaccions internacionals en el conveni de Bretton Woods el 1944. Això va fer que la majoria d’excedents financers del món vagin als Estats Units com a lloc segur en forma de demanda de bons de l’estat, de productes financers o d’accions d’empreses. El resultat d’aquest immens allau de dòlars entrant va ser també la bombolla immobiliària. Malgrat tenir uns costos salarials baixos, la pressió sobre el dòlar, tal com va passar a la lliura esterlina, va enfonsar la manufactura tradicional. Només la nova economia digital ha aguantat, tot i que els seus beneficis van a paradisos fiscals. Així, el dèficit comercial va passar des d’1-2% als anys 90, a 4-5% als anys 2000, al 5-6% als anys 2010, mantenint aquest valor avui. El dòlar té problemes per ser devaluat com voldrien les autoritats econòmiques a causa de la forta demanda, avui per la borsa, especialment pels valors electrònics, amb un creixement del S&P500 del 1054% des de 2009, significant un 16,5% d’interès compost anual. Davant aquesta rendibilitat, qui es resisteix a no invertir-hi? Els Estats Units ha sigut el perjudicat per un sistema de Bretton Woods que ell va forçar, contradient la solució que proposava l’anglès John Maynard Keynes.

La guerra comercial apareix en l’opinió mundial com un conflicte entre països, quan el que realment és, és un conflicte entre banquers i propietaris d’actius financers per un costat i entre les famílies treballadores i pimes per l’altre. Aquesta perversió econòmica i financera és la que van dissenyar les elits financeres quan van obrir la globalització.

Subscriu-te per seguir llegint