Una nova emergència no climàtica?

Els microplàstics i nanoplàstics s’han convertit en un dels símbols més clars de la paradoxa de la nostra civilització: som capaços de crear materials extraordinàriament resistents, versàtils i útils, però també hem estat incapaços de controlar-ne les conseqüències. Ara per ara no podem viure sense plàstics. Sospito que l’article em sortirà pessimista, però absolutament real.

Els plàstics van néixer com una revolució industrial i domèstica; avui, són el reflex d’una autodestrucció silenciosa. Es calcula que al món se’n produeixen més de 400 milions de tones cada any, i que menys d’un 10% són reciclades. La resta acaba, tard o d’hora, al medi natural: sòls, rius i finalment mar i oceans. Si el nivell de reciclatge és tan petit, caldria valorar si estem fent el passerell en els esforços i costos per a reciclar a escala domèstica i potser caldria ser valents i prohibir segons què. Però aquest no és el tema d’avui.

Cada fragment plàstic pot trigar centenars d’anys a degradar-se, i quan ho fa, només es transforma en peces més petites i més difícils de controlar. És una forma de contaminació que no desapareix, només es dispersa.

El mar Mediterrani, aquest petit univers semitancat que ha vist néixer tantes civilitzacions, és avui una de les zones més contaminades per microplàstics del planeta. Les seves aigües pràcticament no es renoven (només s’intercanvien amb l’Atlàntic per l’estret de Gibraltar), tenen una vida de permanència d’aproximadament un segle, i les activitats humanes aboquen cada any milers de tones de residus plàstics que s’acumulen al fons o suren a la superfície. Els estudis més recents mostren que la quantitat de microplàstics en sediments s’ha triplicat en vint anys a la costa catalana (segons un estudi recent d’ICTA-UAB).

Aquests materials, aparentment inerts, actuen com una mena de cavall de Troia: arrosseguen metalls pesants, pesticides i altres contaminants químics que s’hi adhereixen. Els peixos, els crustacis i els filtradors els ingereixen, i així el plàstic entra a la cadena alimentària humana, de manera creixent.

Però els microplàstics no són només un problema ambiental (que ho són i molt important) sinó també un tema de salut. Fa poc, un equip científic nord-americà va trobar microplàstics en cervells humans, amb concentracions més elevades en persones que patien demència. Altres estudis han demostrat la seva presència a la sang, als pulmons i fins i tot a la placenta; també provoquen alteracions del sistema immunitari, en afectar la flora intestinal, amb inflamacions.

És qüestió de temps que les investigacions demostrin que la incorporació de plàstics a la cadena alimentària acaba dins nostre. Només a tall d’exemple, una revisió realitzada per la Universitat Concòrdia (Canadà), publicada a Journal of Hazardous Materials, va analitzar més de 140 recerques sobre ampolles de plàstic d’un sol ús. Demostra que qui beu aigua embotellada en plàstic pot ingerir fins a 90.000 microplàstics més a l’any que els qui prefereixen l’aigua de l’aixeta.

I, tanmateix, continuem fabricant, consumint i rebutjant plàstics com si no passés res. Massa interessos econòmics implicats en la seva indústria. Les bosses han estat substituïdes per carmanyoles, les ampolles reutilitzables per begudes envasades, i fins i tot els productes ecològics arriben embolcallats en plàstic. És la perversió d’un sistema econòmic que premia el consum i ignora les conseqüències. Es pot entendre, doncs, que molts investigadors parlin d’un "gen autodestructiu" de les civilitzacions: el mateix impuls que ens fa avançar tecnològicament pot conduir-nos al col·lapse ambiental.

Algunes iniciatives legislatives intenten posar-hi fre: la Unió Europea ha prohibit els microplàstics afegits intencionadament en cosmètics i productes d’higiene, i obliga a reduir els envasos d’un sol ús. Però el problema és molt més profund: és cultural, econòmic i ètic. Necessitem redissenyar la manera com produïm i consumim, incorporar la responsabilitat ambiental a cada decisió quotidiana, i reconèixer que el confort immediat no pot justificar la destrucció del nostre propi futur.

Els plàstics, com el plom dels romans o els excessos dels maies, podrien convertir-se en un símbol de la nostra pròpia fragilitat. Som una societat capaç de conquerir l’espai i manipular l’ADN, però incapaç de gestionar els residus que genera. Potser, com aquelles civilitzacions antigues, també portem a dins la llavor de la nostra ruïna.

El futur dependrà de la nostra capacitat per reaccionar a temps. Substituir el plàstic per materials sostenibles, reduir-ne l’ús, exigir polítiques valentes i promoure una nova cultura de respecte cap al medi ambient són passos imprescindibles. Potser encara som a temps d’evitar que aquest mar, que va donar vida a la nostra història, es converteixi en el nostre cementiri plàstic.

En aquest context, no sembla bona idea instal·lar aerogeneradors al golf de Roses, amb aspes que deixen anar contínuament fibres i plàstics per desgast. Ho havia de dir!

Subscriu-te per seguir llegint