El futur de França: el futur d’Europa?

França ha entrat en una crisi política sense precedents. Els últims sondejos ho diuen tan cruament com cruelment: amb un índex de confiança que ha caigut fins a nivells inferiors al 15%, essent fins i tot més baix que el de François Hollande al final del seu mandat. Emmanuel Macron a més s’ha tornat molt impopular, per la qual cosa la seva agenda es basa en el camp internacional i poca cosa més. Com exposa el setmanari Le 1 hebdo en un número dedicat a assenyalar les grans contradiccions del governant, més del 60% dels francesos enquestats desitgen que el president abandoni l’Elisi, conscients tots ells que una dimissió avui de Macron tindria com a resultat la precipitació del país cap als extrems.

Aquesta última setmana hem pogut assistir a una sèrie de conferències a la ciutat de Barcelona en el marc del «World in Progress», on diversos líders polítics de l’escenari internacional exposaven la seva preocupació cap al que avui molts ja consideren la mort de l’ordre internacional liberal. Especialment preocupant fou el diagnòstic de l’exprimer ministre italià Matteo Renzi, qui afirmava a un Josep Borell –un home amb unes idees clares en relació amb les crisis que afronta Europa- que una victòria de l’extrema dreta francesa suposaria l’estocada definitiva a la Unió Europea. Von der Leyen prefereix no pensar-hi, atès que ara els reptes cap a una major competitivitat i estructura de defensa són massa urgents com per seguir de vacances geoestratègiques.

Però tornant al tema que ens ocupa, francesos i liberals arreu del món es pregunten què ha pogut passar amb un projecte polític que l’any 2017 emergia des del centre i prometia un futur comú i esperançador per al conjunt dels francesos. El Macron de 2017 partia de la confirmació de que «la por cap al declivi social, el terror davant d’un món que s’esfondra, així com la fascinació pels extrems i els demagogs alimenten el ressentiment». També deia que la gran crisi de desconfiança emergeix de la certesa de que el poder està en mans de dirigents que no s’assemblen ja a la ciutadania francesa, ni la comprenen. Així doncs, Macron feia un diagnòstic realment encertat, i proposava solucions des d’un centrisme liberal que de seguida va girar cap a la dreta. Però, paradoxalment, si avui comptem amb un líder allunyat dels seus ciutadans i que nomena primers ministres a la desesperada sense cap projecte polític seriós i consensuat sobre la taula, aquest és Macron.

Tal i com afirma la politòloga A. Bismuth, la promesa liberal de Macron es va convertir amb els anys en una forma de governar cada vegada més arrogant i allunyada de les premisses liberals. Ja es va percebre el 29 de juny de 2017, quan el president exemplificava a la inauguració d’una estació de tren que aquest és un punt on es creuen els que han triomfat i els que «no són res». En aquest moment ja s’encetaren les acusacions al president de falta d’empatia. Amb discursos que difereixen cada vegada més segons si es pronuncien a l’interior o a l’exterior de les fronteres franceses, amanit d’un elitisme que avui alimenta la frustració, Macron ha perdut la confiança no només de gran part dels seus votants, sinó també del seu grup polític Rennaissance, que no comprèn el tacticisme del president.

I en aquest context, Gabriel Attal busca fer-se un lloc per succeir Macron amb una refundació del centrisme. Ho té certament complicat, atès que a part d’haver estat un dels primers ministres dels executius sota la presidència de Macron, un sector creixent de la ciutadania francesa ha deixat de creure que realment pugui existir un centrisme liberal capaç de liderar les reformes que la República necessita. Unes reformes que segurament haurien de començar per modificar un sistema electoral que -com explica Bismuth- emergia per apartar als extrems del centre de decisió, però que avui ha perdut completament la seva funcionalitat i contribueix al caos.

Així doncs, cal encetar una etapa de política pragmàtica. A França i al conjunt d’Europa, amb lideratges propers a la ciutadania i discursos capaços de combatre de forma eficaç al populisme. Ens hi juguem el futur del continent, que no és poca cosa.

Subscriu-te per seguir llegint