La por de les classes mitjanes i la tempesta

Si hi ha algun canvi que ha determinat aquest inici del nou segle, no ha estat la tecnologia -que també- sinó la globalització. Res del que ha passat en els darrers anys s’entén sense aquest fenomen provocat per les elits mundials que ha tingut un impacte determinant en el devenir dels països del sud global, però també del nord. Si rasquem una miqueta, qualsevol dels canvis socials que hi ha hagut en els darrers anys tenen la globalització com a teló de fons. Tots els camins portaven a Roma, ara tots tenen l’origen en aquesta voluntat de fer més petit el món.

Va ser als anys noranta del segle passat quan el primer món es veu amb la força de poder imposar que tot es mogués lliurement al voltant del planeta: persones, béns i serveis. Era una estratègia voraç per a què els països rics continuessin creixent a compte d’aquells que es trobaven en via de desenvolupament. El que mai haguessin pensat és que aquest fenomen que estava pensat per garantir una hegemonia mentre s’ajudava a créixer als països menys desenvolupats, acabaria trencant a la majoria de societats occidentals. I això és el que ha acabat passant.

Perquè si alguna virtut té la globalització és la capacitat de moure recursos, capitals, persones i béns, d’un costat a l’altre del món, per un preu raonable, en funció de les necessitats d’alguns. I això fa que no sigui l’economia la que s’adapta a una societat sinó que és la societat la que s’adapta a l’economia. I això té un impacte social molt gran, que es diu precarització. Si sempre hi ha algú que ho farà més barat, ja sigui en un país tercer deslocalitzant l’empresa, o ja sigui internament a través d’importar mà d’obra més barata, el resultat sempre és el mateix: les empreses transnacionals hi guanyen, els treballadors hi surten perdent. I després de més de més de trenta anys amb aquesta «barra lliure» tots veiem que el model ha servit perquè alguns s’hagin enriquit, perquè alguns països que estaven molt malament hagin millorat, però també perquè els països que estaven bé, estiguin pitjor. Bé, més que països, la gent que hi viu.

Aquest sistema econòmic global ha tingut un perdedor clar: les classes mitjanes de les societats occidentals. Elles han estat, les grans perdedores de la globalització. I això té conseqüències polítiques. Si alguna paraula representa aquesta derrota quan parlem de classe mitjana, és la paraula «despossessió». Un terme que es va introduir a França fa uns anys. Els francesos són els pioners a l’hora de percebre aquesta sensació de derrota i de fracàs. És la sensació de perdre quelcom que havies posseït. En aquest cas, un status, un nivell de vida, un benestar. Les classes mitjanes occidentals són molt conscients que s’estan desposseint, que estan perdent, que els seus fills viuran pitjor que els seus pares. Estem parlant de comerciants, assalariats, petits empresaris, professionals liberals.

Si hi ha quelcom transversal que explica el resultat electoral als Estats Units, Itàlia, Alemanya i que explica el creixement de l’extrema dreta a França, Anglaterra, Portugal o casa nostra, és aquest malestar de les classes mitjanes que veuen com són els grans perdedors d’un model que s’acarnissa amb ells. I aquest malestar es transforma en vot. És evident que aquesta sensació de «despossessió» ve determinada per moltes coses com la pèrdua d’una identitat davant el repte de la immigració, l’estabilitat i la seguretat d’un món passat i sobretot la pèrdua de poder adquisitiu a través dels ingressos, però hi ha quelcom que impacta d’una manera inconscient d’una manera especialment dura: la sensació que el cost de la vida no para de créixer i que ells mai hi surten guanyant. L’augment del cost de l’habitatge ha impactat d’una manera crucial en aquesta sensació de no arribar a finals de mes, sobretot quan els salaris no creixen.

Són considerats massa rics per rebre ajudes i massa pobres per arribar bé a finals de mes. Quan les classes mitjanes de qualsevol país tenen aquesta sensació de derrota, el tauler polític es mou. I just ens trobem aquí, a escala global i a escala local.

Com revertir-ho? És molt difícil. En primer lloc, intentant ajustar els ingressos al cost de la vida perquè la gent no hi continuï perdent. Això vol dir augmentar el salari mínim, intentar resoldre el problema de l’habitatge i intentant caminar cap a un model econòmic menys precaritzat. I en segon lloc, aplicar des de l’administració pública polítiques predistributives que també acabin beneficiant al conjunt de la societat i no només als més necessitats, de tal manera que la majoria vegi que també són susceptibles de ser ajudats. Ajudes com menjadors escolars gratuïts o gratuïtat en les llars d’infants. Aquest model és el que es va establir en el seu temps en sanitat i educació i va donar bon resultat fins ara, però ara aquests guanys es donen per segurs.

El cert, però, és que el malestar s’ha instal·lat i serà difícil de respondre-hi. És important que tothom es posi les piles perquè veient la història, quan el malestar de la majoria esclata, els resultats són coneguts. Siguem conscients que això no és quelcom recent, que aquesta sensació de despossessió es va acumulant des de l’esclat de la bombolla immobiliària del 2008 i que s’ha accentuat després de la pandèmia amb un augment de costos important. Aviat seran vint anys de crisis. I si tenim algun dubte de com podem acabar, només cal que ens fixem en els nostres veïns francesos. Ells sempre han anat un pas endavant.

Subscriu-te per seguir llegint