Avui, parlem del govern?

Això d’escriure regularment al diari fa que se t’atansi algun lector per a felicitar-te -els que no els agrado el que escric, no es molesten a dir-m’ho personalment- i a recomanar-te, també sovint, que escriguis sobre quelcom. Ja he confessat algun cop la mandra que em fa escriure de política domèstica, però paradoxalment és el que més em demanen. Per complaure’ls, com he fet altres vegades, escriuré, com deia un humorista de la meva joventut, «sobre el govern».

Ara bé, la qüestió fonamental és quin govern ens governa de veritat, perquè governs en tenim uns quants. Per entendre’ns, els governs passen però l’Estat roman. L’Estat és un entramat de poders, la majoria dels quals no són escollits democràticament. I aquests manen, i tant que manen! I s’escarrassen perquè no et desviïs del camí prefixat. Des de fa molts anys, l’Estat espanyol, després de la destrucció de la Segona República per les armes, té tres mandats: la monarquia, la unitat d’Espanya i el capitalisme corporatiu. L’espessa xarxa de burocràcies: judicial, militar, policial, econòmica... s’encarrega de que no surtis del camí o et fan la vida impossible. Si ho intentes, malgrat seguir les vies establertes, estàs perdut, malgrat que puguis disposar de majories parlamentàries, aquestes, o les trenquen per dins o les dinamiten per fora.

Fa deu anys els catalans vàrem constatar que ens calia un estat propi per sortir d’aquest marasme provocat per un estat que no ens estima. Un estat propi que vetllés pels nostres interessos, i vàrem creure que amb una majoria parlamentària en faríem prou, perquè la democràcia sempre guanya, deien, en un mñon occidental, europeu, que es vantava de ser un exemple, «un jardí» front la selva de la resta del mon. Però el món no ens mirava, i si ho feia, fou per donar suport als que ens enviaren la policia per trencar el nostre somni.

Ara, ens governen a Madrid i a Barcelona, els menys dolents dels que ens imposaren per la força tornar al camí traçat, però això no els fa bons per a nosaltres. Senzillament ens accepten, si seguim les seves regles. Per això quan les volem canviar aprofitant una determinada aritmètica parlamentària, aquests canvis no passen del paper, o com a molt d’una certa gesticulació, perquè l’Estat, que es molt més que el govern, s’encarrega a bloquejar-ho.

I així estem avui, ni paguen per avançat ni en còmodes terminis. Ni volen, ni poden. N’hi ha de pitjors, que els partidaris de la «conllevancia», hi ha els que ens voldrien destruir. Però el camí és un altre. Millorar la vida dels nostres conciutadans, fomentar la consciència col·lectiva, defensar la llengua i construir la Nació. I no ser pas indiferents amb els que, no sent compatriotes, viuen en el mateix Estat i el pateixen com nosaltres. No es fàcil ni una cosa ni l’altra, però si no la fem ara, qui ens pot assegurar que la podrem fer demà?

Subscriu-te per seguir llegint