Junts estripa la baralla

S’ha acabat el joc. A partir d’ara, el partit de Carles Puigdemont no vol ser el comodí del PSOE, perquè se sent menystingut. No hi haurà negociacions d’última hora, ni més reunions a Ginebra, ni mediador internacional. Ho engeguen tot a dida perquè no confien en el govern ni en el PSOE. Han vist que els grans acords a què han arribat es queden a mitges per una raó o altra, i no es creuen que els socialistes facin tot el possible per aconseguir que els pactes es materialitzin.

Van dir que cobrarien a l’avançada, tot i que ben aviat van veure que això seria impossible, i es van resignar a confiar en els negociadors del PSOE. Han comprovat que el català a Europa continua encallat, malgrat els esforços de la diplomàcia espanyola –i concretament del ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares–, perquè hi ha països que no ho veuen clar. L’amnistia es va aprovar fa més d’un any, però Puigdemont no pot tornar a Catalunya perquè el Tribunal Suprem s’hi oposa, com també s’oposa a amnistiar els condemnats pel Procés. El traspàs total de les competències de la Llei d’Estrangeria està encallat perquè Podem s’hi oposa, malgrat que el govern central hi està d’acord. I, finalment, no han aconseguit que s’aprovessin les lleis per combatre la multireincidència i les ocupacions.

Tot això ha fet vessar el vas de la paciència de Puigdemont i els seus, i per això l’executiva ha decidit proposar a la militància tallar les relacions amb els socialistes. Però, arribats a aquest punt, què hi guanyarà Junts provocant aquesta trencadissa? Doncs probablement res. És més, potser hi perdrà, perquè pot ser que el govern deixi de prémer l’accelerador en qüestions com l’oficialitat del català a Europa, la defensa de l’amnistia o el traspàs de competències d’immigració a la Generalitat de Catalunya.

Amb tot, és evident que Junts havia de fer alguna cosa –algun gest– que fos percebut per la seva militància i, sobretot, pels seus alcaldes, com un acte de rebel·lia davant l’incompliment dels pactes. Sabent, com saben, que a la pràctica el trencament pot ser un foc d’encenalls, perquè fins ara el PSOE tampoc no podia comptar amb el suport dels exconvergents, sinó que havia de negociar proposta a proposta, sense cap garantia que els donessin suport. La diferència, a partir d’ara, serà que Junts votarà el que li convingui en cada cas, sense negociar res amb els socialistes.

Aquest sonor cop de porta de Junts és més una escenificació que no pas una ruptura en tota regla. Una ruptura de debò faria caure el govern, però per a això caldria activar una moció de censura contra el president del govern, com es va fer amb Mariano Rajoy, i això, avui per avui, no entra en els plans de Carles Puigdemont. I no hi entra perquè, per activar el botó nuclear que faria saltar pels aires la legislatura, s’haurien de posar d’acord amb el PP i Vox, i això, naturalment, podria provocar conseqüències electorals per a Junts molt pitjors que les que li suposaria mantenir els pactes amb els socialistes.

Per tant, Junts s’ha limitat a prendre una decisió exagerada per fer notar el seu descontentament i marcar distàncies amb el govern central –i també amb el de la Generalitat–. I ho ha fet mirant pel retrovisor, perquè els seus càrrecs electes senten l’alè d’Aliança Catalana i saben que, si no aconsegueixen resultats tangibles dels seus pactes amb el govern central, a les pròximes tongades electorals se les hauran de veure amb els candidats del partit de Sílvia Orriols, que, des de Ripoll, es mira els sondejos amb el somriure burleta de qui sap que de les ensopegades de Junts, i també d’ERC i fins i tot del PSC, el seu partit en va ben servit.

Subscriu-te per seguir llegint