Reflexió sobre el finançament català

Finançament singular, sí. Via unilateral, no.

L’acord de finançament singular per a Catalunya no és un caprici ni una concessió política: és una necessitat. No es tracta de demanar més per ser diferents, sinó de revertir un desequilibri fiscal que fa dècades que ens perjudica com a país. Sense recursos no hi ha serveis dignes. Sense capacitat de decidir, no hi ha progrés real.

Ara bé, aquest acord només tindrà sentit si ve acompanyat de millor gestió pública. Administrar més diners no vol dir gastar més, ni tampoc crear més estructures. Vol dir fer-ho millor. I aquí tenim un repte de país: estem fallant en l’execució, en l’eficiència i en la tria dels responsables.

Necessitem una administració àgil, tècnicament solvent i amb menys càrrecs duplicats. No podem continuar premiant la mediocritat amb sous públics. Gestionar recursos públics exigeix rigor, responsabilitat i valentia. I una cosa ha de quedar clara: la via unilateral ens ha fet perdre massa temps i oportunitats. Va dividir el país, va generar frustració i encara arrosseguem les conseqüències institucionals. El futur no es pot construir des de la imposició, sinó des del diàleg, el consens i el respecte a la legalitat.

Defensar Catalunya és garantir que els nostres fills tinguin una educació millor, una sanitat àgil i un futur digne. I això comença per tenir els recursos adequats i els gestors correctes per administrar-los. No volem més promeses: volem resultats.

Empresari per devoció, polític per compromís i humanista per gratitud. I com sempre, tal com raja.

Subscriu-te per seguir llegint