Les tres banderes d’Aliança

Aliança té tres banderes: la nacional, la capitalista i la social, molt centrada aquesta darrera en la immigració.

Jo crec que al partit hi ha un realisme «compromès» sobre la qüestió nacional. Tan important és saber què vols com què pots fer i em sembla que Aliança té aquesta balança compensada.

La bandera social, centrada en la immigració, és la que més il·lusió fa en un tipus de votant més excitat, més rural, que ha tingut un canvi de paisatge humà molt considerable i en molt poc temps al seu poble. Aliança és magnètica en aquest terreny, atrau molts vots, fins i tot de Vox, que entenen que la Sílvia parla més clar d’aquestes coses, i els és igual que sigui antiespanyola, primer perquè el proper cicle electoral no anirà de Catalunya-Espanya, i després perquè ni la Sílvia ni cap partit independentista es troba ara en condicions de fer cap gest desmesurat, «alguna sublimitat que capgirés la Història». Els dos següents versos del tan aclamat poema no els cito per no deprimir els meus amics indepes més del que toca.

No som sincers amb Aliança si no li diem que, en general, al seu discurs sobre immigració hi manca finesa; i no som sincers amb el món si no reconeixem que la immigració il·legal no només podria ser erradicada sinó que cal que ho sigui. Quant a la islamització d’Europa, o de les seves barriades, si continuem sense fer res com fins ara, tindrem problemes més grossos dels que estarem en disposició de resoldre. Essent cert que aquest discurs sobre la immigració li dóna a Aliança un gran nombre de vots, també ho és que li causa les acusacions de racista, feixista o extrema dreta i que aquestes acusacions li impedeixen avançar en la tercera autopista, que és la capitalista, la més interessant del partit.

No és que la gestió de la immigració no sigui un assumpte interessant, però és el que hi ha, i si ho fem malament tindrem problemes, i si ho fem bé no tindrem problemes, però no hi haurà res concret a celebrar més enllà de l’absència de conflicte. En canvi és molt esperançador el gir que Aliança pot donar amb la seva visió capitalista, culta, liberal, amb un discurs serè i net que lliga amb la millor tradició catalana. Aliança creu en la recuperació de la indústria, en la importància dels empresaris, en la creació de riquesa, en la iniciativa privada i en baixar impostos. Havent Junts dimitit de qualsevol creença que no sigui el retorn del president Puigdemont a Girona, és fonamental per a Catalunya que el que molt probablement serà el primer partit nacionalista en el proper cicle electoral recuperi aquesta identitat catalana.

Perquè a fi de comptes, si alguna cosa és ser català, si alguna cosa és ser essencialment català, és ser emprenedor i ser mecenes. Ser creatiu, ser industrial, ser empresari, ser generós. Aquesta és la identitat catalana molt més enllà del càntir, i aquesta identitat és la que ha permès la puixança cultural a través del mecenatge. Quan hi ha més vocació funcionarial que emprenedora, Catalunya s’esvaeix i molt més que per parlar en castellà quan et parlen en castellà. Quan els mecenes són substituïts per l’administració, potser hi ha més diners, però els resultats són molt més mediocres. Catalunya té sentit quan és obra de la seva burgesia i el Govern ho facilita i ho afavoreix. Quan la iniciativa l’ha de dur el Govern, sense una classe dirigent que aspiri a alguna cosa més que a guanyar diners, tot queda com ensopit, no hi ha esperança, i les manifestacions culturals que afloren són ben mediocres perquè viuen de la menjadora i renuncien a imprescindible llibertat per a què l’art existeixi i mereixi aquest nom.

Que el primer partit del nacionalisme català torni a ser un que s’emmiralla amb Israel, que no només defensa Israel sinó que s’hi emmiralla, i s’hi sent reflectit i s’hi identifica, és una higiene moral, espiritual i política sense la qual viurem per sempre tancats en el marc mental (i no només mental) del ressentiment, del crim i de la derrota.

És molt probable que Aliança quedi segona a les properes eleccions i és poc probable, per no dir que gens, que Sílvia Orriols esdevingui el 2027 la primera dona que presideix de la Generalitat. Però és pràcticament segur que hi haurà una majoria de la dreta, entre PP, Vox, Aliança i Junts, que no es podrà articular per formar govern però que si Junts no acaba de perdre els papers del tot, i entén el seu paper en aquesta nova etapa de la política catalana, podria aquesta majoria governar sense governar, tombant impostos com el de successió i de patrimoni, entre tantes d’altres lleis que obligarien les esquerres a governar amb mesures de dretes.

Aliança sap com són els catalans i què pot esperar-ne i aquesta és la millor manera de no perdre’s pels boscos de les urgències nacionals. Aliança ha de poder fer un discurs sobre immigració, ocupació i habitatge que li permeti l’hegemonia en aquest debat però sense perdre «legitimitat democràtica». No és fàcil però és imprescindible, perquè la clau de volta de tot plegat -identitat, drets socials, etcètera- passa per ser un país econòmicament fort, espiritualment esperançat i generós, capaç de triar les seves guerres, per guanyar-les, i prou cínic -que vol dir intel·ligent- per ni apropar-se a les que ja sap que ha de perdre.

Subscriu-te per seguir llegint