Estrenar l’abric

Tot i que he intentat evitar-ho, no he pogut evitar coincidir amb un conegut en un vagó de tren. Contentíssim de veure’m, em fa senyals perquè vagi a seure al seu costat. Merda. Adeu a la meva estona de posar-me els auriculars i escoltar música o un pòdcast, de mirar tranquil·lament per la finestra, de revisar el correu electrònic i esborrar tots els missatges que mai no llegiré, de repassar mentalment com tinc organitzada la setmana.

Amb un somriure forçat i quasi arrossegant els peus, m’apropo cap a on és ell, però una senyora força grossa i sorprenentment ràpida i àgil apareix des de l’altre costat del vagó i s’asseu sense contemplacions al costat del meu conegut, que obre molt els ulls amb una barreja de sorpresa i indignació, i intueixo que està a punt de dir-li a la senyora que el seient era per a mi. Sense poder-me creure la sort que he tingut, amb el cap i les mans trec ferro a l’ocupació i li indico, en silenci, que no passa res. Acabo d’arribar allà on és ell i ara sí, sense forçar el somriure, el saludo, alleujadíssima de no haver de seure al seu costat. «Què, com va? Com van les Fires?», li dic, per dir alguna cosa. «Ui, no hi he pas anat –em contesta–. Si no fa fred, sembla que no són Fires». Li dono la raó i repeteixo allò que sempre diguem tots els que ja tenim una edat: que, quan érem petits, per Fires estrenàvem l’abric. Sense esperar-m’ho, veig que la senyora grossa se suma a la conversa: «L’abric, i els guants, el gorro i la bufanda», remarca. El meu conegut, encantat, afegeix que no es pot entendre com la gent encara compra castanyes si no fa fred, i la senyora li respon que les castanyeres acabaran desapareixent «com aquells peruans que venien jerseis de llana». «Vaig a buscar un lloc per seure», dic, fugint de la conversa. I me’n vaig cap a l’altre vagó, on trobo un seient sense coneguts pesats a prop.

Amb la Simfonia número 7 de Beethoven sonant als meus auriculars, penso en la constatació que vam fer fa uns dies amb la Montse: aquest any no hem sentit olor de Fires. A barraques, amb un entrepà de bacon i una cervesa (vaig demanar el got de la síndria), vam intentar trobar resposta al misteri, però no ho vam aconseguir, perquè va passar el que passa cada any: comences a trobar gent que feia temps que no veies, et saludes, t’alegres molt de coincidir-hi i dius allò de «a veure si quedem algun dia», sabent que no ho fareu i que, segurament, fins l’any vinent a barraques no us tornareu a trobar.

Arribant a Girona, un nen xiscla emocionat perquè diu que ja ha vist la nòria (deu tenir superpoders, perquè la Devesa no es veu) i la mare li recorda que la nòria no està a la llista de les tres atraccions que ha escollit. El nano fa el ploricó i demana pujar a més llocs, però els pares es mantenen inflexibles, encara que li concedeixen un cotó de sucre que no estava previst.

Quan baixo del tren, l’aire fred em fa esgarrifar. M’estremeixo dins la jaqueta i m’envaeix una sensació de felicitat: avui sí que fa olor de Fires.

Subscriu-te per seguir llegint