Federalisme o dictadura

Divendres passat va tenir lloc a Barcelona la sisena edició de la convenció federalista que organitza la fundació Campalans. En aquest cas es va tractar de dues taules rodones en què es van tractar dos temes que són de rigorosa actualitat: (1) el de la possibilitat d’avançar en el federalisme de fet sense canvis constitucionals i (2) el federalisme complex referint-se a Espanya i Europa, sobretot a Europa i al seu futur.

A la primera taula, formada per experts en dret constitucional entre els quals Francisco Caamaño, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de la Corunya i exministre del govern de Zapatero, es va tractar de mesures que podien portar al federalisme de fet sense canvis constitucionals. Es va veure que seria possible avançar en aquest procés però es va concloure que era molt difícil perquè el clima polític no és propici i les dificultats per arribar a consens en lleis que podrien acostar-nos a un model federal, són molt escasses.

Entre els ponents de la segona taula rodona hi havia Enrique Barón, expresident del Parlament Europeu i president de la unió d’europeistes i federalistes d’Espanya i Javi López, vicepresident del Parlament Europeu. Tots ells van basar-se en els informes Draghi i Letta (hauríem d’afegir-hi el de Sauli Niinistö, exprimer ministre finlandès, sobre defensa) per demanar l’enfortiment de la UE des de tots els punts de vista, competitivitat, defensa, etc. i la necessitat de reforçar les democràcies i avançar en una estructura federal. Completaven la taula Anna Terrón experta en migracions, i Francesc Trillas, ànima d’aquestes convencions des de l’inici, que va fer un al·legat optimista de l’avenç de les idees federals. De fet ho corroboren alguns exemples com el fet que una bona part dels votants d’ERC no veurien malament un federalisme de fet o que l’avui president de la Generalitat sigui defensor del federalisme sense complexos o que en el discurs que va fer Draghi en rebre el premi Princesa d’Astúries defensés el federalisme a Europa.

De fet voldria insistir que la forma com s’ha desenvolupat l’estat autonòmic espanyol basat en la competència més que en la col·laboració (diferent del que es vivia en la comissió constitucional) no és propici al federalisme basat en la negociació i els pactes. Coses que dificulten un avenç cap al federalisme són, per exemple, el sistema foral de Navarra i el País Basc, que és discriminatori, la falta d’una idea d’Espanya que aglutini els ciutadans (sentir-se català, espanyol, europeu i ciutadà del món com reivindico personalment), la falta de voluntat d’acords en els temes de competències i finançament o la falta d’acords transversals entre autonomies. Tampoc ho propicia a Europa la regla de presa de decisions per unanimitat.

En la introducció a la convenció, el president de la Campalans i expresident de la Generalitat José Montilla va contraposar els dos models que s’enfronten en la geopolítica actual, el model democràtic-federal i el model autoritari-nacionalista, el primer model basat en el diàleg, la negociació i els pactes i el segon en la imposició, l’enfrontament i la força sigui en l’àmbit espanyol, europeu o mundial. I de fet aquest és el gran debat del moment present. El debat, per exemple, entre la supremacia de la llei o el de la força exemplificat en les guerres i atacs preventius o en l’enfonsament de llanxes manat per Trump per ser suposadament narco-llanxes.

Fa poc Irene Vallejo en un magnífic article venia a dir que l’estat natural de la humanitat eren els nacionalismes excloents, els imperis i les guerres per aconseguir-los. La història que vaig estudiar venia marcada pels imperis, els militars i les guerres, poc espai ocupaven la cultura i la ciència, la civilització i els acords. Em repetiré dient que soc de les poques generacions que no he hagut de viure sota els efectes d’una guerra i ho considero un dels béns més preuats que voldria que poguéssim gaudir els meus descendents i estendre-ho a tot el món, i per això, lluito per la democràcia i el federalisme. Poder passejar pels carrers o poder defensar les meves idees amb llibertat, tenir dret a viure dignament, etc. són béns que només les democràcies i els pactes internacionals poden garantir.

Estic convençut que la democràcia és millorable, vivim en uns règims democràtics burocratitzats, les coses poden retardar-se de forma exasperant i hi ha moltes persones que no poden viure dignament però pensar que amb l’autoritarisme i els nacionalismes excloents podem millorar em resulta infantil. La història és plena d’exemples que ho desmenteixen. El futur serà democràtic i federal, basat en el diàleg, la negociació i la voluntat de pactes o la possibilitat que nosaltres i els nostres descendents hagin de patir una guerra serà molt alta. I, afegeixo, la lluita per mantenir la civilitat és una lluita permanent. Com va dir Ferran Pedret en la clausura de la convenció, quan ens relaxem i pensem que hem assolit la fita, ja l’hem perdut.

Subscriu-te per seguir llegint