Un client, un enemic

Cinc cotxes esperen. El primer avança lentament i para en sec quan un STOP parpelleja. El conductor baixa amb dificultat. La vida li ha passat per damunt. Coixeja, va encorbat i se’l veu despistat. S’acosta a la torreta on ha de teclejar un codi perquè el túnel de rentada arrenqui. Són sis xifres impreses en una fulla petita, una cosa fàcil de perdre. Rebusca a les seves butxaques, obre la cartera. Res. Un senyor perd la paciència. Pita. Un altre fa escarafalls i clama que «no dono crèdit a tanta malaptesa». El protagonista es desespera i sanglota: «Una mica de misericòrdia, que estic perdut!». Quanta raó. En quin moment deixem de mirar a l’altre per a creure que el nostre melic és el centre del món i quan tant numeret va començar a complicar-nos la vida.

Durant la covid (buf), es van adoptar lògiques mesures de protecció. Es va acabar anar a una seu pública i fer cua per a realitzar tràmits o anar al banc qualsevol dia de la setmana a informar-nos sobre el nostre compte corrent. Amb la pandèmia vam inaugurar l’era de la cita prèvia i de les gestions telemàtiques. I va arribar per a quedar-se. No negarem que és eficient i que, si et maneges mínimament bé en un entorn digital, guanyes en agilitat, però cal reconèixer que, a més de llocs de treball, hem perdut pel camí calidesa i sensació de seguretat i confiança.

Aquesta forma de relació amb bancs, empreses de telecomunicacions i energètiques o administracions ha expulsat d’una coça a, entre altres, persones amb poques competències tecnològiques i gent gran Els qui, entre moltes cometes, tenim alguna habilitat suem la cansalada quan visitem a un metge, per posar un exemple. Parlar amb un responsable d’atenció al pacient és una utopia i cal ser Einstein per a deduir que el nostre itinerari saludable comença en una màquina. Primer, el DNI, després la targeta sanitària i esperar que surti un paperet amb un número de despatx i un torn que, per a major complicació existencial, es compon de xifres i lletres aleatòries. Hem substituït la sala d’espera amb revistes del cor antigues per la tensió de mirar una pantalla i esperar que aquesta canti bingo. Buf, buf. Recuperar una contrasenya bancària és una altra volta de rosca. Correus electrònics, codis, alertes de seguretat, missatges que sol·liciten autoritzacions, demostrar que no ets un robot per a acabar visualitzant un saldo paupèrrim guanyat amb la suor del teu front. No hi ha persona gran que visqui sola capaç de torejar aquest procés.

Avui dia, tota la meva empatia va cap als qui han d’implantar la facturació electrònica en breu. Això sí és pujar al Kilimanjaro amb vents recreadors en contra. De moment, conec a tres propietaris de petits negocis locals emblemàtics que tiren la tovallola i es neguen a obrir el meló de la burocràcia en majúscules. I després ens preguntem per què desapareixen els negocis petits.

Comprenc als qui pensen que alguns segueixen la consigna: «Un client, un enemic a batre» i no hi ha campanya de màrqueting que aconsegueixi que jo pugui arribar a creure que a aquestes grans corporacions els interesso com a ésser humà. El patètic és que, malgrat saber que els importo un rave tinc totes les seves aplicacions a la pantalla d’inici del meu mòbil. Buf, buf, buf.

Subscriu-te per seguir llegint