El dia dels morts

Els morts no viuen al cementiri. Tampoc no viuen en una urna de cendres damunt de la calaixera. Si de cas, viuen una mica al cor de qui els recorda o en una altra dimensió amb la qual no ens podem comunicar en cap dels dos sentits. El monòleg shakespearià més famós de la història del teatre posa en boca del jove príncep Hamlet que la Mort és un país inconegut que no permet tornar a cap dels viatgers que s’endinsen a les seves fronteres. I, no obstant això, almenys un cop l’any, visitem els cementiris a treure la pols del nínxol familiar i posar-hi un ram de flors. Més que pels morts, els cementiris són pels vius que sabem que el que enterrem no són més que les despulles físiques de la persona que va ser i mereixen respecte. No se m’acut millor lloc per a guardar les cendres d’un difunt que en un cementiri. Diuen que, en la història de l’evolució, una de les primeres coses que ens va distingir com a humans va ser enterrar als morts. De fet, el catecisme catòlic diu que és una obra de misericòrdia. 

El calendari marca el dia de Tots Sants i l’endemà el Dia dels Morts. Un tema informatiu recurrent d’aquests dies és parlar del cost dels serveis funeraris. Aquí tenim dues versions, la dels que s’han preocupat d’anar pagant un dineral a poc a poc en vida –deixar-ho arreglat, que diríem– o dels que se’n van deixant pendent la factura als que –disculpeu la literalitat de l’expressió– carreguin amb el mort. Si no ha canviat, es veu que hi ha una tradició bancària que permet carregar al compte corrent del finat les pròpies despeses fúnebres. 

Passejar per un cementiri, ja sigui per un de petit perdut en algun llogarret o per un monumental cementiri de ciutat ens convida a recordar que tots passarem i que els qui ens recordin un temps també passaran. Estem destinats a ser oblidats encara que deixem alguna petjada en les nostres obres.

Joan Maragall, en el seu grandiós Cant Espiritual ens parla de l’amor que sentim per la vida: «Deu-me en aquets sentits l’eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau». Per cert que, si passeu per davant del cementiri de Fornells de la Selva, hi veureu retolat el darrer vers del poema: «Sia’m la mort una major naixença». Algun cop he pensat que també hi quedaria bé aquell vers de J.V. Foix que durant anys hi havia escrit amb guix a la porta de l’edifici de lletres de la UdG: «És quan dormo que hi veig clar». Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou, mai tan ben dit. n

Subscriu-te per seguir llegint