Les ulleres del president

Diu Lluís Foix que els crits i la bronca són atributs de tot parlament. No seré jo que li ho discuteixi, però sí qui digui que per a mi són formes de fer més properes a la mala educació que no pas a l’expectativa de civilització que tota assemblea legislativa ha d’oferir al seu representat, el poble. El Grup Parlamentari Català (CiU), sota la direcció dels qui foren els seus portaveus, Miquel Roca, Joaquim Molins, Josep A. Duran i Lleida i un servidor, mai va expressar ni tan sols amb gesticulacions dels seus integrants la seva conformitat o la seva disconformitat amb les exposicions dels altres. El silenci com a senyal de respecte fou la nostra divisa fins al punt de no aplaudir les intervencions dels nostres diputats i senadors. La compareixença del president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, davant de comissió d’investigació creada pel Senat, va tenir molt de circ i poc d’escrutini. Per la nota donada a conèixer ahir per Europa Press, a Gènova, domicili del Partit Popular, no estan gens contens amb l’interrogatori d’Alejo Miranda. «Accelerat»; «invasiu»; «atropellat»; «s’ha passat de frenada»; «inquisidor», són alguns dels qualificatius que han utilitzat en privat dirigents del PP consultats per l’anomenada agència de notícies per referir-se al seu portaveu.

Quan la legislatura constitucional (1977-1978), es va dubtar entre posar-li per nom el de «comissió d’investigació» o «comissió d’enquesta» al grup de diputats o de senadors que, en el futur, havien de portar a terme el més alt dels controls polítics al govern de torn. Al final, com sabut és, es va optar per la primera de les denominacions. Com sia aquells temps de «pau i de reconciliació» resten molt lluny dels actuals parlamentaris i endemés alguns d’ells (així com també periodistes) han renegat obertament del mal qualificat «règim del 78», sigui per ignorància o sigui per donar-se importància, les comissions d’investigació han perdut la seva inicial essència: control sí, però propositiu. Avui són un espectacle: trist per a tots aquells que demòcrates són; divertit per a la resta, que l’entenen com un programa de telerealitat (reality show). Una mena de Polònia sense en Queco Novell pel mig i per tant més entretingut. Malament quan això succeeix; malament per al sistema democràtic. Un gran exemple de «democràcia xiruca».

Nombrosos mitjans de comunicació que varen seguir la compareixença, intueixo que amb la voluntat d’amagar l’ou podrit –el clima de crispació existent, la falta de respecte institucional, l’insult i la bronca com a eines, l’exasperant manca de neutralitat del president de la comissió i un llarg etcètera- per fer un nou servei a la democràcia, ja que s’està desfent, varen i han centrat la mateixa en les ulleres que portava el president Sánchez. Per a bé o per a mal, la comunicació no verbal i no verbalitzada, diu molt; sovint més que no pas les paraules. Així ha estat en aquesta ocasió: les ulleres, com eren, com li quedaven, quina imatge donaven del cridat a respondre... han estat un instrument útil per rebaixar el to crispat de la compareixença. El nou rostre del president del Govern d’Espanya, integrat pel natural més l’artifici del binocular, és el corresponent a un home seriós, sensat, pensatiu, rigorós, madur... i enormement intel·ligent i audaç. Comunicativament parlant, les ulleres, van centrar l’atenció de tothom (senadors, periodistes, teleespectadors, revistes de moda...) per projectar una imatge actual, propera i confiable. Amb el canvi de «look» i el repetit «això (la comissió) s’assembla a un circ», la comissió d’investigació propulsada pel PP i Vox quedà neutralitzada. Els senadors conservadors de la dreta i de la ultradreta varen quedar com antigalles a enterrar i el suposat mort estigué més viu que mai. Guanyà la comunicació, com sempre en tot parlament; una comunicació més que mai audiovisual però posada al dia, amb el seu toc de distinció, les ulleres. El PP, que va encarregar al senador Miranda que fes de gos bordador i mossegador, va relliscar de totes-totes.

Com he dit més d’una vegada, els populars i el voxistes parteixen d’una premissa falsa: la dreta va guanyar quan les eleccions generals d’ara fa dos anys i, en conseqüència, a ells els tocava governar. Sembla mentida que els invocadors nats de la Constitució no sàpiguen a hores d’ara, gairebé cinquanta anys després, que la norma establerta en aquesta llei fonamental no fa aquesta regla de tres, sinó que estableix la posterior investidura del cap del Poder Executiu: només aquell candidat proposat pel Rei que obté la majoria absoluta (simple en segona votació) en el Congrés dels Diputats pot ser cap del Govern. Rajoy ho provà, però fracassà, i posteriorment ho va fer Pedro Sánchez, i guanyà. Aquesta és la norma legal a complimentar; no n’hi ha altre. No se’ls va robar la presidència, com insisteixen usant la mentida; fou el poble a través dels seus legítims representants i en base als resultats qui els hi va negar i denegar. Almenys el president Aznar ho té clar: «Si no hi ha materials, s’haurà d’esperar a les eleccions». Ho va dir aquest mateix dijous, hores després de finalitzar la comparança del president Sánchez. Esmena a la totalitat a Feijóo? Ves a saber.

Subscriu-te per seguir llegint