El Puigdemont activista

Carles Puigdemont va exhibir moltes febleses democràtiques en la seva compareixença per anunciar el trencament amb el PSOE. O es fa el que ell imposa o es trenca la baralla, ignorant la complexitat de la governança actual i que, en una democràcia, també cal comptar amb altres institucions i altres partits polítics. Tres són els principals incompliments que retreu al Govern espanyol: l’amnistia, l’oficialitat del català a Europa i la transferència de les competències sobre immigració a la Generalitat, temes tots ells que, a banda que preocupen més a Puigdemont que a la majoria dels catalans, no depenen de la voluntat exclusiva de l’Executiu. Agradarà més o menys, però els jutges no estan sotmesos al poder executiu ni al legislatiu, que no vol dir que siguin independents, i per això fan una interpretació diferent de la llei d’amnistia. I si ell té la plena llibertat de votar en contra d’algunes lleis o decrets del govern, també la té Podem amb el tema de la immigració, de la mateixa manera que s’ha de ser molt pretensiós per menystenir la sobirania dels països europeus que no accepten l’oficialitat del català. Això és el joc democràtic; també, per descomptat, deixar de donar suport a un govern.

Pactar amb Carles Puigdemont és una aventura d’alt risc. És una persona inestable, rancuniosa i poc de fiar, com ja va comprovar el PNB, històric aliat de l’antiga CiU, l’any 2017. Iñigo Urkullu no en va voler saber mai més res, d’ell. És la naturalesa de Carles Puigdemont, «l’egoista s’estima a si mateix, sense rivals», va dir Ciceró. A l’expresident de la Generalitat, aquests dos anys embolicant la troca, a més d’intentar una amnistia que no ha obtingut, li han servit per tenir notorietat i sentir-se important, després que el seu partit esdevingués irrellevant a Catalunya, fins que l’amenaça de Sílvia Orriols ha encès totes les alarmes dels exconvergents i ha decidit tirar pel dret, amb una jugada de vol gallinaci, que diria Josep Pla. Si Puigdemont va ser capaç d’abandonar el govern de coalició amb ERC (any 2022), amb el que significava de pèrdua de poder, diners i càrrecs per a militants, què no farà amb un govern espanyol que a ell li és indiferent? «Allò que és bo per Espanya mai és bo per Catalunya. Mai», ha escrit aquesta setmana un dels seus homes de màxima confiança, el diputat Francesc de Dalmases.

«No estem disposats a ajudar un govern que no ajudi a Catalunya», va proclamar Puigdemont a Perpinyà. Una vegada més, com tot nacionalista de pedra picada, confon la seva Catalunya identitària amb la del conjunt del país i dels catalans. Quan l’actual govern socialista ha apujat les pensions o el salari mínim, cosa que no faria un govern PP/Vox, o quan l’economia espanyola és la que més creix d’Europa, no beneficia també als catalans? És clar que això li importa un rave, com es va poder comprovar quan Junts va sumar els seus vots als del PP i Vox (té tot el dret de fer-ho) per votar en contra de la Llei Òmnibus, que incloïa la revalorització de les pensions d’acord amb l’IPC, la pròrroga dels ajuts al transport públic, l’ampliació del salari mínim o la prohibició d’alguns desnonaments a les famílies més vulnerables.

Puigdemont sempre ha sigut més activista que polític, per això és carn i ungla amb els de la CUP, i per això aquests van enviar Artur Mas a la «paperera de la història» i el van fer president. Quin llegat ha deixat com a alcalde de Girona i com a president de la Generalitat, més enllà del seu activisme? A Girona, la seva obra de govern de cinc anys, com ja he detallat en alguna altra ocasió, va quedar reduïda a la senyera penjada a la plaça Catalunya, l’estelada en un parc de Montilivi, el fracassat Vol Gastronòmic, el també fracassat El Bloom, i una mica de promoció turística, però cap projecte urbanístic, ni cap planificació. A la Generalitat, el balanç és desolador: la frustrada Declaració d’Independència, el 155, i mig govern a la presó i la resta, fugats a l’estranger. El més sorprenent és que un dirigent polític com ell, amb aquest full de serveis més propi de la CUP que de l’esperit de l’antiga Convergència, compti amb el suport incondicional d’organitzacions empresarials com Foment del Treball, Pimec o les Cambres de Comerç, unes vegades per activa i d’altres per passiva: silenci absolut de totes aquestes patronals després de trencar amb el Govern de Sánchez. A tots plegats els importen tan poc els ciutadans que els és indiferent que no hi hagi Pressupostos, ni a Espanya, ni a Catalunya.

Subscriu-te per seguir llegint