Encara sonen telèfons al teatre

Enrique Bunbury, líder d’Héroes del Silencio, va tornar a tenir minuts de glòria als mitjans l’estiu passat, no tan per la seva música com per la reacció que va tenir en un concert a Quito: va aturar-lo per recriminar a un espectador que havia estat tota l’actuació gravant «amb el puto mòbil». En un concert potser es pot arribar a entendre que tothom vulgui tenir immortalitzat per uns segons a la butxaca aquell moment d’èxtasi del nostre grup o cantant favorit. Jo també guardo l’inici de les dues últimes gires d’Oques Grasses amb Molta tralla sonant a tot drap.

Al teatre, però, és diferent. I a finals de 2025, i mira que se n’ha fet teràpia, encara hi sonen telèfons. Sense anar més lluny dimarts passat al vespre al Municipal, on rèiem amb l’últim treball del tàndem Jordi Galceran - Sergi Belbel, Turisme Rural. Estava a l’escenari Lluís Villanueva mirant d’invocar un esperit, en un dels moments més divertits, i trucada, pantalla il·luminada i moviment en una llotja. I poc després, un altre cop, un altre espectador. A l’escenari potser no se’n van adonar, en tot cas, van seguir amb l’espectacle com si ningú hagués trobat a faltar un membre de la platea. Però, com va dir Bunbury a aquell que el va estar gravant, «vostès incomoden i no deixen gaudir de l’espectacle». Serà que no es recorda, al principi de les funcions, que cal apagar tots els dispositius per respecte als actors i a la resta del públic.

Jo ja sé que, coincidint amb la representació, tots estàvem pendents del resultat del Girona a Inca, en la primera eliminatòria de Copa del Rei, i tot i els nervis, durant una hora i mitja el meu dispositiu no es va moure de la butxaca de la jaqueta. L’ensurt va ser veure que al final havia calgut la pròrroga per eliminar el Constància.

Subscriu-te per seguir llegint