Paradoxes de la modernitat

Pel·lícula en família. El més petit pregunta què és «aquesta capsa de vidre on ha entrat aquell home». Es refereix a la cabina de telèfon on Clark Kent es transformava en Superman als anys vuitanta. Per al nen, una cabina de telèfon és quelcom desconegut. L’hi expliquem. Li sembla fabulós que els telèfons necessitessin un cable. Preguntaríem nosaltres què eren les coses que havien deixat d’utilitzar els nostres pares? El canvi tecnològic ha estat tan accelerat que el món del passat sembla desintegrar-se a passos accelerats.

Creuem l’estret d’Øresund en un ferri ple d’avis alemanys i suecs. A la nit juguen al quiz a les taules d’un restaurant instal·lat a la proa. Han d’endevinar les cançons d’una cantant de covers. Em crida l’atenció que hagin pensat en paper i bolígraf, quan he vist jugar al quiz amb els mòbils. És clar que la generació que hi juga és una que no li agrada o no entén massa la tecnologia. Em sento més part d’aquell contingent que del digital.

Arribem a Chaux-de-Fonds, al cantó suís de Neuchâtel. No tenim xarxa perquè, fins que no esbrinem com funcionen les coses, no volem sorpreses al compte bancari. Així que vaguem pels carrers desorientats. Com es feia abans, intentem trobar una ubicació sense Google Maps. Com un polissó, entro en cafès que tenen wifi gratuït per situar-me. M’adono que hem obviat una cosa que encara persisteix: el nom dels carrers als rètols de les cantonades. Una cosa tan òbvia que, quan ens n’adonem, ens causa una barreja de vergonya i d’astorament.

Passem dies sense internet, sense televisor ni, és clar, mòbil. Sembla estrany que no sonin les notificacions tot el temps. El que més enyoro són les notícies. Podria connectar-me al wifi gratuït dels bars per llegir-les, però vull provar com se sent viure sense xarxes. Als bars escolto informatius en francès sobre la meteorologia de les muntanyes. Estar desconnectat fa adonar-se de com estem de connectats, tot el temps.

Per entrevistar un escriptor faig malabars informàtics. Tot et demana que accedeixis a Google, que descarreguis tal o qual aplicació. Fins i tot per rentar la roba (els apartaments comparteixen bugaderia, que funciona si el teu mòbil llegeix un codi). Tot depèn d’una xarxa, d’un senyal de wifi, d’una contrasenya. L’espai de desconnexió revela la magnitud de la nostra dependència tecnològica. La modernitat és alhora sorprenent i alienant. Serà com la cabina de Superman? Allò que avui sembla essencial, demà pot diluir-se en la boira de l’oblit.

Subscriu-te per seguir llegint