Primers desplaçats climàtics a Catalunya

Per fi es comença a reconèixer una realitat que resumeix molt bé el titular d’El Periódico de fa uns dies: «Primers refugiats climàtics», a Catalunya, concretament al Montsià i al Baix Ebre. Tot i que per ser rigorosos tècnicament, hem de parlar de desplaçats, no refugiats (desplaçats si els afectats es veuen obligats a traslladar el seu lloc de residència dins el país, refugiats si ho han de fer fora el seu país). Encara recordo a la tardor de 2004 quan signava un reportatge a la revista dCidob, titulat «Els refugiats climàtics, avui», en un dossier sobre noves formes dels refugiats del segle XXI. Han passat 21 anys, ha plogut molt en uns llocs i poc a altres, i tot i que fa anys ho estic advertint, les institucions només es mouen quan trona. Fixem-nos, quan trona, no quan el gruix dels «ecologistes» actuals haurien de sortir al carrer pressionant sobre l’emergència climàtica. Això pel que sembla és cosa del passat. Qui em llegeixi pot comprovar, especialment a la demarcació de Girona, que quan els ecologistes (i científics Nimby) avui surten al carrer, és per oposar-se al desplegament de renovables, no al consum desmesurat de combustibles fòssils, a una AP-7 impossible, a macro instal·lacions com Amazon o a protestar per manca de transports públics. Això no vol dir que no hi hagi associacions, emprenedors ambientals i cooperatives, que amb molts sacrificis i en silenci, van obrint espais per la sostenibilitat real del país.

Ara ha tornat a tronar a una de les zones més castigades de Catalunya per les darreres inundacions i per fi, quan la paciència té un límit, ja no és de rebut «tirar» de voluntaris amb rascletes i escombres, una imatge totalment tercermundista, que més que expressar solidaritat veïnal, el que evidencia és incompetència i per descomptat veure com d’endarrerits anem en prevenció de desastres i protecció civil. Ara per fi, es reconeix i accelera en inversions, creació de noves unitats d’emergència de bombers i primers acords institucionals per desconstruir i renaturalitzar. Veurem quant durarà aquesta urgència en actuar, que recorda el «Glòria». 

Ja he apuntat en més d’una ocasió que al sud de França, a l’arc que va de Narbona a Marsella, i per descomptat a la Camarga, ja fa anys que de forma discreta, gradual i amb consens social i institucional, s’està treballant, insisteixo, amb discreció, per no perjudicar el turisme i el mercat de l’habitatge, en la progressiva expropiació i deconstrucció de totes aquelles edificacions en risc. Doncs bé, també se sap el mateix amb relació a les àrees inundables que hi ha al Baix i Alt Empordà, ja que hi ha tot el rerepaís de la badia de Roses i l’entramat i confluència de rieres, aiguamolls, canals i goles dels rius Ter, Fluvià i Muga. 

Què s’està fent aquí en contrast al sud de França? Mentrestant, el nivell de costa va retrocedint, amb dunes, arenals i platges en retrocés i l’augment de la temperatura del mar i del nivell del mar va fent, com bé testimonia des de l’Estartit, l’incansable Josep Pascual.  

Recordem una vegada més que a Catalunya el 15% de la població viu en zones urbanes inundables. Aquest percentatge a Roses s’eleva del 15% al terme, al 35% al nucli urbà! Estem parlant de milers de persones potencials en risc.

A recordar, com ja he dit en més d’una ocasió, que segons el 9è Informe ambiental de la Comissió Europea, maig 2024, el risc d’inundació a zones inundables de la demarcació de Girona, el més alt de Catalunya, és el més alt d’Europa, amb un impacte potencial sobre el 75% de la població que hi viu. És lloable la recent iniciativa de simulacre d’inundació feta al Baix Empordà pel desbordament del Ter, i també els treballs que s’estan fent a Girona amb l’Onyar, però més lloable seria que tots els ajuntaments no només del Baix Empordà, sinó de tota la costa de Blanes a Portbou, estiguessin obligats ja per la Generalitat a tenir en vigor i/o actualitzats els plans d’emergència de protecció civil, ja que més de la meitat dels ajuntaments el tenen caducat o no el tenen. Els casos més emblemàtics serien precisament els de Roses i Castelló d’Empúries, allà on precisament hi ha molt alt risc d’inundació i allà on paradoxalment la població no surt al carrer per denunciar-ho, sinó pels futurs i magnificats impactes de l’eòlica marina i terrestre (no oblidem que a l’Empordà encara no hi ha ni un sol molí de vent). També és molt lloable la iniciativa que s’ha endegat recentment a tota la conca i vall de la Muga per part de la Fundació The Pioneers, amb seu a Albanyà, per tal de regenerar 100.000 Ha. adjacents a la conca per una millor gestió forestal i retenció i canalització d’aigua pel seu millor aprofitament quan no plou o quan plou torrencialment. També recordar la ja coneguda iniciativa d’Espelt Viticultors amb Anna Espelt al capdavant, fent mosaics agroforestals amb vinyes com a eix vertebrador al cap de Creus, però encara molt poc replicada a altres indrets d’alt risc d’incendi com l’Albera i les Gavarres. I per recordar i continuaré insistint, no replicar una iniciativa pionera i molt exitosa en enginyeria forestal a Espanya, endegada a l’Escala fa 125 anys!, per fixar les dunes amb vegetació, que es podria adaptar avui per neutralitzar l’augment del nivell del mar i embats de tempestes a la Badia de Roses. Calen moltes més iniciatives proactives que arrosseguin a l’Administració, en lloc de reactives que faciliten el seu còmode retardisme.

Subscriu-te per seguir llegint