El més calent és a l’aigüera

En altres ocasions, ja hem parlat des d’aquesta tribuna de l’evolució urbana que va experimentar la ciutat de Girona durant el segle XX, els avenços destructius, antisocials, humanístics del que personalment he batejat com la no ciutat ultracapitalista, en benefici dels especuladors immobiliaris i del vehicle privat, si bé és veritat que en els darrers anys, amb la implantació dels carrils bici i bus, en aquest aspecte s’ha anat endavant.

Soc un home del segle XX molt resistent als canvis tecnològics, així puc dir que vaig a peu per tot i que no tinc ordinador. En el seu moment ja vaig renunciar a l’Olivetti i continuo escrivint a mà. Encara llegeixo diaris i llibres de paper i pel que fa a la telefonia, no he passat del telèfon fix que va inventar Alexander Graham Bell. Em considero lliure pensador, un ciutadà molt crític amb el progrés i els avenços tecnològics, que dedica molt temps a la lectura i a l’observació.

La lectura ara, i fa uns anys els viatges, varen fer que conegués els principals països del planeta i que prengués el pols a les principals capitals culturals d’Europa i Amèrica. És per tot aquest bagatge vital que em considero també, un ciutadà del món. De totes maneres, el que ens ha animat avui a parlar del desenvolupament urbà de Girona ha estat la lectura d’un article signat per F. Maroto i R. Suàrez, publicat a la revista d’arquitectura i urbanisme Ciudad y Territorio.

Una de les primeres dades que em varen sorprendre, fou la que diu que en el període que va des de 1990 a 2018, es va ocupar més sòl a l’estat espanyol, del que s’havia urbanitzat durant tota la història, des dels temps dels romans. Les ciutats han anat creixent de forma exponencial i no només s’han edificat blocs de pisos, sinó també s’han fet urbanitzacions que s’han construït moltes vegades d’una forma incontrolada. La indústria del totxo ha bastit apartaments pel turisme i segones residències pels locals.

En l’àmbit municipal, les ciutats s’enfronten des de fa anys a una gran pressió immobiliària exercida per especuladors i fons d’inversió, de la que no se’n salven ni els centres històrics.

Els espais urbans històrics sucumbeixen als nous temps, i es conformen a partir de la liquidació de l’espai tradicional de les ciutats. Les dinàmiques econòmiques fan que desaparegui el petit comerç amb les relacions veïnals que comportava. Les excavadores avancen i el paisatge urbà es va substituint i expropiant carrer a carrer, plaça a plaça, pis a pis, botiga a botiga, vorera a vorera…. Aquí Girona en tenim un exemple ben evident amb l’anunciada destrucció del parc Jordi Vilamitjana que compte amb el suport entusiasta de l’actual equip de govern cupairejuntairerepublicà.

Això fa que, com varen fer Baudelaire i Benjamin en el seu temps, descrivint l’enderrocament del París decimonònic, nosaltres també siguem testimonis dels canvis de la nostra ciutat, convertint-nos en desorientats rodamons a Girona, sent espectadors impertèrrits de la desaparició d’espais emblemàtics que han conformat la nostra trajectòria vital. En un futur pròxim caldrà, metafòricament parlant, alçar les llambordes dels carrers per formar amb elles una barricada que aturi aquest assalt final a la nostra vida.

Soc un gironí de postguerra, nascut al barri vell, que les ha vist de tots colors. La ciutat ha canviat molt i ara molts diumenges quan després de comprar el Diari de Girona vaig a llegir-lo en el vestíbul de l’estació, del tren o la d’autobusos, em meravello de la fornada de nous gironins de tots els colors que transiten els nostres carrers. Principalment llatinoamericans, però també molts africans que passegen per les nostres vies, han convertit la ciutat en un festival de colors, un autèntic punt de trobada de civilitzacions, una mena de rendez–vous multiracial que ja no té aturador.

Quan passejo pel barri vell, cada dia hi conec menys gent, atès que molta població ha estat gentrificada i molts dels seus habitants, són transeünts passavolants que fan estada només uns dies a la ciutat, pagant uns preus astronòmics en el seu sojorn. Les botigues de proximitat pràcticament han desaparegut totes. Bars, restaurants i equipaments ciclistes han ocupat gran part de l’espai urbà i l’ajuntament s’ha venut les voreres, de tal manera que els ciutadans hem de baixar al vial amb el risc que això comporta, perquè baristes i restauradors puguin fer el seu agost.

Si a l’ajuntament mana un batlle d’extrema esquerra que algú m’ho expliqui, perquè no hi entenc res. En Quim Nadal, que és sabut que no és sant de la meva devoció, al seu costat sembla un bolxevic. Va gosar canviar el nom de molts carrers franquistes, cosa que l’ajuntament actual, amb majoria absoluta i la llei de memòria històrica a favor, no ha gosat fer.

En el carrer Barcelona, sembla que finalment enderrocaran unes anyívoles naus industrials que fa temps que estan en desús, diuen que hi faran l’institut Ermessenda. No sé si ho veuré, com també tinc dubtes que l’ajuntament sàpiga sortir de l’atzucac del garatge Forné, un espai que a molts artistes gironins ens agradaria que es transformés en l’anhelat museu d’art contemporani que tant necessita la ciutat. Uns altres espais que no saben què fer-hi, són finques que ocupaven antics cinemes. Penso en els Albéniz, en les multisales Catalunya o en el saló Gran Via, per no parlar dels solars que ocupava l’antic col·legi Marista que hi havia prop de la placeta Pere Farró que porta gairebé 4 anys aprovada per la Comissió del Nomenclàtor i encara s’ha d’inaugurar.

Altres llocs abandonats des de fa anys són, només en el carrer del Carme, el solar de Can Kolmo, l’espai de l’antic Centre Republicà, el supermercat del número 14 tocant al pont, el Supereuro, o el darrer que ha tancat, el Mercadona. Uns edificis ocupats a la ronda Ferran Puig o a Tomàs Mieres fa temps que esperen una solució. Mentre a l’ajuntament dormen el somni dels justos, més de 5.000 gironins reclamen pisos amb un lloguer assequible. De moment el més calent és a l’aigüera.

Subscriu-te per seguir llegint