La indústria pública és insostenible

Catalunya no pot continuar mantenint una estructura pública ineficient mentre les pimes i els autònoms —el motor real del país— treballen sota una pressió fiscal i burocràtica cada vegada més asfixiant.

No podem continuar alimentant la indústria pública tal com està concebuda. No genera prou riquesa, i la nostra vaca ja no dona més llet per sostenir tants ministeris, càrrecs i estructures improductives. Necessitem una reforma profunda, que no impliqui crear més organismes, sinó per reduir i optimitzar els que ja tenim.

El país no pot continuar finançant aquesta indústria del malbaratament a costa dels qui aixequen la persiana cada dia. No podem mantenir una política que viu del pressupost mentre castiga els qui el generen. És una qüestió de justícia, però també de supervivència.

Un país que té tants funcionaris i càrrecs públics que depenen de l’Estat i cobren gràcies als impostos dels altres és un país insostenible. I encara més quan es parla de reduir la jornada laboral. Si el que volem és més productivitat, no podem treballar menys, sinó millor.

Quan ens comparen amb altres països europeus, cal recordar que allà les empreses són més grans, més internacionals i amb més capacitat fiscal. Aquí, a casa nostra el 90% del teixit empresarial està format per petites i mitjanes empreses i per autònoms. Són ells els que creen ocupació real, els que arrisquen, els que paguen impostos i mantenen l’Estat. Si aquest grup s’ofega, el país s’enfonsa.

La meva política és la del dia a dia, de la realitat. La que genera riquesa, la que vol veure els impostos retornats en forma de serveis útils i no en sous improductius. No em sap greu pagar impostos, però sí veure com es dilapiden en estructures que no aporten res.

El que necessitem és un país on els diners públics es tradueixin en més seguretat, millor educació, millor sanitat i més respecte per les persones que treballen. Vull un país on puguis anar amb bici sense por, on no t’hagin de trencar el vidre del cotxe per robar-te.

No és xenofòbia, és sentit comú. No pot ser que hi hagi persones que viuen aquí sense treballar, sense aportar res, mentre col·lapsen hospitals i serveis socials. Això no és solidaritat, és injustícia. La solidaritat real és la que neix de la responsabilitat i de l’esforç compartit.

Hem de defensar un model de país basat en la feina ben feta, en la responsabilitat i en el respecte. Mantenir estructures improductives i polítiques que viuen d’elles mateixes és condemnar-nos al fracàs. Cal dir-ho amb valentia i actuar abans que sigui massa tard.

Catalunya sempre ha estat terra de treballadors, emprenedors i gent que s’aixeca d’hora. Si recuperem aquest esperit, si tornem a valorar l’esforç i el mèrit, encara hi som a temps de redreçar el rumb. Però si continuem depenent d’un sistema que gasta més del que produeix, el país acabarà col·lapsant.

El futur no es construeix amb subvencions, sinó amb responsabilitat. I la responsabilitat comença per dir la veritat: la indústria pública, tal com està, és insostenible. n

Subscriu-te per seguir llegint