Una olla de grills

La brega política ha superat totes les línies vermelles. Les desqualificacions i els insults són a l’ordre del dia, i sembla que els polítics competeixin per veure qui aixeca més la veu o qui és més mordaç a l’hora d’atonyinar els adversaris. El parlamentarisme s’ha convertit en una autèntica olla de grills. Sembla que tots parlin amb un altaveu i que pretenguin que només se senti el seu discurs i els atacs que profereixen contra els adversaris.

La política espanyola s’ha convertit en una activitat de risc, perquè els insults i les acusacions d’incompetència, de mala gestió o, fins i tot, de corrupció, van que volen. L’actitud fatxenda d’alguns polítics faria ruboritzar qualsevol observador neutral. La mala educació s’ha instal·lat a les cambres parlamentàries, afavorint la crispació i la nul·la col·laboració en les qüestions essencials per al país.

Ara mateix serien impensables els Pactes de la Moncloa que el 1977 va promoure la UCD d’Adolfo Suárez i que van secundar els principals partits polítics, els sindicats majoritaris i les associacions empresarials. Probablement tampoc es podria redactar una constitució de consens com la que es va aprovar el 1978, ni tampoc els estatuts d’autonomia de Catalunya, Euskadi i Galícia —les nacionalitats històriques. Segurament res de tot això s’hauria pogut aprovar amb el clima d’enfrontament sistemàtic que hi ha entre les diverses forces polítiques de l’Estat.

Per aquest motiu, el govern central no pot aprovar els seus pressupostos: no troba socis suficients per tirar-los endavant, essencialment perquè els partits de l’oposició els utilitzen per pressionar l’executiu o per desgastar-lo. No aprovar els pressupostos limita l’acció de govern i dificulta que l’executiu pugui complir els seus compromisos electorals. Però això no només li passa al govern de Pedro Sánchez, sinó que també ho pateix Salvador Illa al capdavant de la Generalitat, i en són víctimes cinc comunitats més: Extremadura, Aragó, Castella i Lleó, Múrcia i les Balears, totes elles governades pel PP i, en alguns casos, amb la col·laboració de Vox.

Se suposa que els polítics haurien de tenir una mirada llarga i saber quines són les qüestions essencials perquè la societat que els ha votat avanci. Això hauria d’afectar tant els qui governen com els qui estan a l’oposició. De manera que els pressupostos no haurien de ser una arma per doblegar el govern, ni aquest hauria de fer-los servir només per defensar els seus interessos partidistes. Els pressupostos s’haurien d’aprovar amb el màxim consens possible, com va passar amb els Pactes de la Moncloa, la Constitució, els estatuts de les nacionalitats històriques o, fins i tot, amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea.

Amb tot, és difícil que això passi amb l’ambient enrarit que hi ha: al País Valencià, el seu president ha dimitit després d’un any de la vergonyosa gestió de la DANA; a Andalusia, el govern de la Junta està en entredit per la crisi derivada dels resultats dels cribatges de mamografies que no van ser comunicats a les afectades; a Extremadura, la presidenta ha hagut de convocar eleccions davant la impossibilitat d’aprovar pressupostos pel bloqueig de Vox; el fiscal general de l’Estat s’asseu a la banqueta dels acusats per un presumpte delicte de revelació de secrets oficials; i el PSOE ha d’afrontar els presumptes casos de corrupció de Koldo, Ábalos i Cerdán.

Mentre tot això passa, Pedro Sánchez ha de fer equilibris per mantenir-se al govern; Núñez Feijóo veu com Vox li retalla distàncies als sondejos, i Sumar i Podemos continuen fent passes cap a la insignificança electoral. I a Catalunya, Salvador Illa continua sense trobar complicitats amb els Comuns i ERC per aprovar els pressupostos, mentre Junts s’enroca a l’oposició. Tant en un lloc com a l’altre, l’extrema dreta de Santiago Abascal i Sílvia Orriols s’ho miren tot plegat amb cara de satisfacció.

Subscriu-te per seguir llegint