Per què no soc un gos?

HI ha qui no creu en el progrés, i l’envejo, vol dir que no ha anat mai al dentista, l’incrèdul ho podria argumentar de la següent manera, imaginem-vos un demiürg que observa els humans des d’un racó de l’univers amb el seu telescopi com si fóssim formigues atrafegades, pobres i dissortats humans, no saben el que els espera, una conclusió que no variarà, independentment si ens observa mal girbats caminant descalços o si ens veu a l’interior d’un tesla i ben acompanyats. Però la vida de debò no és la del demiürg sinó la que trepitgem els humans en el fangar de les penes i en la catifa de les alegries, què els hi preguntin als pares de les 7 nenes que patien leucèmia, no tenien esperança i com a últim recurs l’Hospital La Paz de Madrid els oferí un tractament de compassió tal com es coneix, un tractament que es troba en fase experimental i no aprovat encara per ús clínic i que s’administra com a últim recurs. I el tractament que modifica cèl·lules defensives perquè neutralitzin les canceroses més un transplantament de medul·la òssia, funcionà, no en totes les pacients, però a les afortunades el progrés mèdic els ha regalat anys de vida, progrés és també poder-nos dutxar amb aigua calenta i no rentar-nos en un riu d’aigua gelada i fregar-nos amb sabó lagarto, per no parlar del que significà per la humanitat el descobriment del foc, de la roda, ... i el que significarà l’aparició de la IA General –que pugui entendre i realitzar qualsevol tasca intel·lectual pròpia d’un humà– i la revolució quàntica, i per què no considerar també progrés l’eficàcia en l’art de matar-nos, el pas dels garrots i les pedres, de les llances i les catapultes, als míssils nuclears i els drons?

La primatòlega Christine Webb ha escrit el llibre The arrogant ape, El mico arrogant, i qui podia ser el mico sinó l’home,! i el subtítol es tota una declaració d’intencions, «el mite de l’excepcionalitat humana i perquè ens hauria d’importar», l’autora ens diu que la humana no és l’espècie escollida, com tampoc, em dic, existeix un poble escollit ni una raça o ètnia superiors, l’excepcionalitat segons la primatòlega és la il·lusió que som la cirereta de la creació, la il·lusió que existeix una línia recta que va del Gènesi de la Bíblia fins el dia del judici final, i Darwin perquè l’entenguessin ho expressà d’una forma planera, «no ens ha creat cap divinitat, ens han creat els micos»!, i per reblar el clau, la paleogenetista Maria Geigl, insisteix que l’evolució genètica no es progrés, que l’evolució no segueix cap patró ni cap direcció, no va de pitjor a millor, no som la culminació de res, ni tampoc som millors que els nostres ancestres, formem part juntament amb la resta de les espècies de l’arbre de la vida, o per dir-ho d’una altra manera, hi ha un progrés tecnològic que camina molt més ràpid que l’evolució genètica, una evolució que segueix el progrés tecnològic a remolc –que s’adapta com pot i no sempre adequadament– i qui sap si d’aquí uns centenars o milers d’anys a la humanitat no se li coneixerà la cara, aleshores la humanitat del futur serà millor que nosaltres?, no, serà diferent, igual que nosaltres amb 20 anys més o amb 20 anys menys no seríem ni millors ni pitjors, seríem diferents.

El mico arrogant és una cura d’humilitat, una puntada de peu que ens fa caure del pedestal i ens reconcilia amb la terra que ens acaba d’acollir el nostre cos adolorit, i farà preguntar a més d’un mico arrogant mentre passeja el seu gos sota un ceL crepuscular i veu una disculpa en la mirada del seu amic mentre es prepara per una cagarada, perquè no soc un gos i tu ets jo?

Subscriu-te per seguir llegint