La política damunt de la taulada de zinc

El nom d’aquest escrit és manllevat de la pel·lícula, inspirada en l’obra del dramaturg Tennessee Williams, «La gata sobre la teulada de zinc» en la que la Liz Taylor, com una gata desesperada, manifesta l’estat emocional i la urgent necessitat fisiològica de libido ardent, atès que no rep cap satisfacció sexual del seu marit, en Paul Newman, atret pels homes.

(He consultat a alguns amics si posar o no aquest títol a l’article, uns, sí, altres, no; la majoria han assegurat que depèn del context, si s’adiu amb el que escrius estarà bé, altrament faràs el ridícul).

Així, doncs, aquest text que vostè llegeix tracta sobre l’estat calent, fins i tot, bullent de la política espanyola, que té molt a veure amb el resultat de les últimes enquestes en les quals VOX està a punt de fer el «sorpasso» al PP i el dos podran formar govern, enviant als altres partits a l’oposició. A Catalunya l’alcaldessa de Ripoll que semblava poca cosa ja està superant a JxCat i a ERC.

També ha posat llenya al foc l’actuació de Pedro Sánchez en el Senat, no donant explicacions (un error del senador del PP, Alejo Miranda) sobre la implicació dels seus homes de confiança i de la seva esposa en possibles casos de corrupció. Vaig escoltar la intervenció i va passar el que era més previsible: ell va atacar els denunciadors, atès que la millor defensa un bon atac.

Tacticisme aplicat a P. Sánchez i gestualitat atribuïda a C. Puigdemont; aquestes dues paraules han estat les més repetides des de l’aparició de l’expresident a Perpinyà, anunciant que volia trencar peres amb el PSOE.

El mot tacticisme es refereix a la capacitat de P. Sánchez per la seva llestesa i habilitat en driblar al contrari, de fer enginyoses piruetes dialèctiques, sorprenents, la seva actuació respon a un únic objectiu: mantenir-se al poder, continuar ocupant la Moncloa, fins que potser S. Illa, estigui preparat per rellevar-lo.

Una de les virtuts de Sánchez és ser un enraonador convincent, expert en el domini de la frase brillant preparada, però que sembla improvisada i li serveix per posar en ridícul els partits de retòrica carrinclona, especialment el PP, com vaig veure dijous, dia 30 de la setmana passada, al Senat, quan va convertir el que la dreta anomenava la comissió d’investigació pel cas Koldo «en una comissió de difamació». «És un circ!». Cap polític anguileja tant a mar obert com en terreny fangós com ho fa ell; sap instrumentalitzar al seu servei alguns partits i, si en troba un de més ajudador, doncs tal dia farà un any i en parlarem si tornem a congraciar-nos.

La gestualitat i l’efectisme força sensacionalista és l’especialitat d’en Carles Puigdemont, sap fer-ho bé, domina com ningú el temps i una demostració innegable va ser l’anada i fugida de Barcelona el 8 d’agost de l’any passat, el dia que de la investidura de S. Illa. També el que anomenen «trencament» de JxCat amb el PSOE no porta data de caducitat, fet que es consumà dijous passat amb la votació dels militants; un gest que ha de ser considerat com un vistós acte.

JxCat vol trencar compromisos amb el PSOE, el PSOE no sap massa bé de quins compromisos parla i quins vol trencar, així doncs sembla una declaració retòrica d’intencions, pomposa, però no ha dit que vol rompre, ni com s’ha de materialitzar, ni quan vol portar-ho a la pràctica. Sembla una parella barallada que vol trencar peres, però que no saben quines peres han de trencar. JxCat es belluga nerviosament, fa dures amenaces al PSOE i cap analista polític s’ho ha pres seriosament. Perquè l’amenaça que vingui de forma imminent una dreta rabiosa i venjativa farà replantejar molts pactes. Un altre mèrit de P. Sánchez: haver estès entre la gent la idea que sense ell ve un diluvi universal polític.

Carlos Mazón tranquil, tan cínic, tan irresponsable, va assistir al funeral per les víctimes de la DANA i va sermonejar un discurs fúnebre, llagrimós, que serví per enfurismar-les més. És greu el comportament d’aquest individu. Se m’ha posat pell morta després de tants escàndols i res en política em sorprèn.

A molt poca gent li interessen els problemes interns del PSOE. Crec que el debat en el Senat només ha inquietat a periodistes i polítics. Mentre la política parla de música celestial seguint el seu curs habitual, cada cop més escalfada i allunyada de la societat, igual de divorciada està l’economia financera de l’economia real. Els ciutadans pateixen, castigats per la puja de preus dels aliments bàsics. S’ha disparat la compra del menjar, puig que hi ha un 37% més d’inflació des del 2021. Amb l’increment del cost de la vida ha aparegut la picaresca comercial com ara utilitzar el mateix envàs però amb menys quantitat de producte.

Sincerament, quan se sap quins són els sous que entren a les llars s’entenen molt millor les dificultats de les persones per sobreviure.

Subscriu-te per seguir llegint