Qui és el monstre?

El 20 d’octubre de 2011, ara fa 14 anys, va succeir el linxament de Muamar al Gadafi. Fou la culminació d’una intervenció de l’OTAN, on la punta de llança foren terroristes finançats per la mateixa organització, que ho justificava per a democratitzar aquest país. Aquest fet m’omplí de vergonya, ja que en diferents articles havia justificat la intervenció, deixant-me portar pel corrent dominant, en la que bona part de l’esquerra europea ens deixarem arrossegar. Mai més, vaig pensar. Avui Trump no és una anomalia, és la conseqüència d’un corrent dominant als EUA i a la subsidiària Europa occidental, on els representants del «món civilitzat», es troben amb el dret d’actuar d’aquesta manera, a qui s’atreveixi a dir-los no. Trump i Netanyahu solament són més descarats.

Sempre s’actua de la mateixa manera: s’elegeix la víctima, se la presenta, mitjançant els seus poderosos mitjans, com un «monstre», després li imposa sancions per a debilitar-lo i, finalment, compra, arma i llança al combat a una «oposició local», sota la bandera de la «democràcia». La destrucció de Líbia no fou solament per la cobdícia habitual pel petroli i el gas aliens, també va comptar amb l’ajuda inestimable dels sistemes àrabs teocràtics del golf, que des de fa anys i panys, han volgut destruir els règims àrabs laics, que consideren una abominació a la seva visió de l’Islam.

Com l’Iraq, recorden les guerres per acabar amb «les armes de destrucció massives» i pel camí un milió de morts civils? Com Síria, on el règim laic d’ Al-Asad, després d’una llarguíssima guerra civil, amb milions de morts i refugiats per tota Europa, ha portat al «règim democràtic» encapçalat per un assassí de Al- Qaeda -si, la mateixa organització que va destruir les torres bessones de Nova York-que avui encorbatat es passeja per les cancelleries de tot el món, apadrinat pels nord-americans. Per cert, gairebé cap refugiat sirià ha tornat a aquesta «nova democràcia».

Tornant a Líbia, recordo com els «lluitadors per la llibertat», armats fins a les dents aparegueren del no-res, mentre els mitjans occidentals difonien relats esgarrifosos d’una «dictadura», amb la que molts dels que ara la denunciaven havien col·laborat o se n’havien lucrat. L’expresident Sarkozy és tan sols un entre molts. Encara no existeix ni una sola prova documental que Gadafi dones l’ordre de bombardejar manifestants pacífics. Malgrat això, el febrer i el març de 2011, Al Jazeera, CNN, BBC, France 24, Sky News i molts altres, escamparem aquesta notícia, sense cap mena de confirmació, que serví de pretext a la intervenció que esclafà el règim. De ser el país més pròsper d’Àfrica, a ser avui un camp de batalla entre bandes armades i clans medievals.

Ara, sembla que li toca a Veneçuela, o qui sap si també a Colòmbia, la mateixa història, un cop i un altre.  

Subscriu-te per seguir llegint