A la barana del far

Aquí mateix el paisatge no et deixa indiferent. És un tast d’immensitat, sempre que la mare boira no hagi corregut la seva cortina grisa i absoluta. Aquest és un lloc per sentir l’esperit del «clar país» d’aquella cançó que no es pot oblidar. Davant d’aquesta escenografia panoràmica, té tot el sentit aquella proclama d’anar «més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen» quan es canta aquell viatge a Ítaca, tan carregat de simbolisme. Amb tanta pantalla al davant teu també se’t pot acudir de preguntar-te per altres horitzons, els de l’Esperit, i evocar aquella perennitat de Joan Maragall: «Què més ens podeu donar, en una altra vida?»

Recolzats a la miranda del santuari del Far no es pot tenir pressa. L’excursionisme a la vella usança era paladejar el paisatge, conèixer i reconèixer el país, prendre-li el pols i el batec. D’aquell estil de caminar lent per Catalunya –l’excursionisme català camina ja des del segle XIX– en varen sortir incomptables vocacions científiques: gent que anava amb els ulls molt oberts i volia aprofundir en el coneixement d’aquelles roques que trepitjaven o escalaven, en els secrets d’aquelles plantes que no havien vist mai i d’aquells firmaments que tantes vegades els havien donat sorpreses en tots els sentits, i moltes més matèries que es descobreixen quan es camina per la muntanya amb el cor obert. Aquelles curiositats sovint desvetllaven estudis, vocacions, que podien moure a buscar el camí dels estudis universitaris. Seria un llarg treball fer la relació d’aquells biòlegs, meteoròlegs, geògrafs i d’altres professionals de tots els nivells que les il·lusions de les seves vides professionals les deuen a aquell excursionisme juvenil que els va obrir horitzons professionals.

Quan, a la barana del Far, us trobeu uns avis amb els seus nets explicant batalletes d’excursions, escolteu. Aquell vell excursionista no solament els recita una lliçó de geografia, tot resseguint les serralades de l’horitzó, sinó que està proclamant l’estimació deguda al país. Aquest és l’esperit d’aquell excursionisme original: un noble orgull d’aquella Catalunya i d’aquella gent que va posar ànima al fet de sortir a muntanya, eixamplant horitzons. Eren els temps de xiruca, tenda i un repertori inabastable de cançons de muntanya que es podien assajar i aprendre en el trajecte del tren d’Olot, llavors que anava ple d’excursionistes.

La barana del Far és un valor de símbol, per poques xiruques que haguessis calçat a la teva joventut. I un altre dia, si passes per aquell poblet d’allà baix que és Sant Martí Sacalm, veuràs tota la muntanya del santuari del Far –aquesta– i podràs veure-hi la proa d’un enorme vaixell que vol arrossegar el Collsacabra.

D’entre la literatura que havia generat l’excursionisme, destaquem una pàgina de Jordi Mir que recorda l’ànim d’uns excursionistes quan retornen d’una històrica font situada a muntanya: «Hi ha una recança, sí, però no és la melangia de la vida el que ens farà enyorar aquest indret, sinó el convenciment que només esforçant-nos a copsar tota la bellesa i fruir-ne tot el gaudi, assegurem d’arrelar-nos i d’estimar-los més».

Avui, que hem trobat molt bon temps a la barana del Far, no tinguem pressa i contemplem. Un altre dia potser tot serà gris. Que les boires no ens entelin mai la nostra mirada ni la nostra estimació dels paisatges.

Subscriu-te per seguir llegint