Fainé és un nen pobre

Isidre Fainé és un banquer, Isidre Fainé és el president de l’entitat més important de Catalunya i una de les més importants d’Espanya i Europa. Isidre té poder i l’exerceix. Però això no l’explica ni el defineix. Isidre Fainé tot ho fa des del nen pobre que no ha deixat mai de ser i aquesta identitat profunda, inquieta, alarmada, és la que es reflecteix en l’obra social de la Fundació La Caixa i en la seva projecció mundial. Isidre Fainé és sobretot un nen que amb el seu primer sou va ensenyar a llegir i escriure els seus pares.

Ni li agrada el luxe ni li agrada prestar la seva imatge a la comèdia. D’ençà que és president no ha anat mai a Via Veneto. Quan La Caixa va heretar de Caixa Girona el Festival de Cap Roig, i Jaume Giró va ocupar-se’n, va fer-se fer una llotja presidencial. El president Fainé no va anar-hi ni una sola vegada. El nen pobre que encara és Fainé és el fil que el duu a les seves desavinences amb Ángel Simón, que va voler utilitzar els recursos de la Fundació (a través del braç inversor de Critèria) per a la seva carrera política, afavorint el PSOE i el PSC, i amb la clara intenció de precipitar la successió. Aquells rescats de companyies «estratègiques» -és a dir interessants per al Govern i per al Gobierno- que Simón calculadament va intentar, han quedat enrere amb l’adaptació del Pla Estratègic de Critèria, amb què Fainé torna a les inversions segures i que asseguren els recursos que necessita per defensar el seu nen i els nens que avui esperen l’ajuda que ell va tenir per estudiar i progressar.

Juan María Nin, Jaume Giró i Ángel Simón van tenir la confiança del president i van trair-la per defensar una agenda pròpia, sovint política, que no tenia res a veure ni amb Fainé ni amb la Fundació. Tots tres van escampar l’espècie que el líder estava acabat i hem assistit al funeral polític i social de tots tres. És cosa curiosa, la relació que alguns tenen amb la mort dels altres. És més fina la relació que Fainé té amb la seva: sortint de missa fa uns anys Fainé va dir-me: «La teva àvia es va retirar i després, esclar, es va morir. Jo penso fer-ho a l’inrevés». El nen pobre sap que ha de protegir el seu territori perquè sap que els que vindran no tindran ni la seva ànima ni la seva inspiració, i faran servir l’obra social de La Caixa d’aparador per fer en realitat d’altres coses i per servir d’altres interessos. Fainé té instint de poder, i sap matar quan toca, però no li surt bé perquè sigui més agressiu que els altres, sinó perquè la seva motivació és més generosa, més alta, i Déu ens estima més del que de vegades ens sembla.

En el terreny estrictament polític, el president Fainé ha estat l’únic que ha frenat l’expansionisme de Pedro Sánchez a les empreses privades. Telefònica és el cas més aparatós. Mediapro mai no havia estat tan socialista com ara. Hi ha una llarga llista. A la Fundació no ha pogut i no ha fet falta una guerra oberta i només hem hagut de lamentar la baixa del soldat Ángel, i les relacions entre el president Fainé, Pedro Sánchez i el president de la Generalitat, Salvador Illa, són fluïdes i fins i tot cordials. No cal sempre una sangonada. Entre persones intel·ligents n’hi ha prou de recordar qui mana. De tantes vegades com s’ha dit que Fainé era massa tou, permissiu o claudicant amb els socialistes -fins i tot Feijóo va dir-ho, en la inquietant propensió del líder de la dreta a cometre errors no forçats- ens n’ha quedat aquest Ángel flotant a l’espera que el PSC li enviï un Open Arms en forma de posició o de càrrec, cosa que tard o d’hora passarà.

Sobre Ángel Simón encara una última cosa: tots els que d’alguna manera el veuen com el líder dels desamparats, l’executiu d’origen humil, sempre d’esquerres, inspirador en la seva trajectòria, i que els podia dur a les catifes del poder que tant han somiat; és potser el moment que s’adonin que es van confondre de Virgili o de Beatriu i que si en algun moment va haver-hi alguna cosa més que ressentiment en la seva tria, ni tan sols això va ser pur o tractat amb puresa. He vist molts homes intentant proeses i no m’atreveixo a dir que hi hagi una justícia divina, perquè molts que per a mi mereixien un destí millor, van quedar-se sense premi. Però el que sí puc dir sense por d’equivocar-me és que sense estimar, sense grandesa, sense gratitud, sense generositat, sense una ànsia brutal que vagi més enllà de la pròpia vanitat calculadora, és impossible abastar la glòria. Això serveix per a la Fundació però també per escriure o per ser pare.

El nen íntim i pobre, sempre captaire, sempre mendicant, ha protegit Fainé de les grolleres temptacions de la revenja, del nouriquisme exhibicionista, i de voler agradar les persones equivocades i pels motius equivocats. Isidre Fainé no ha fet servir mai els miralls per presumir sinó per projectar-hi el gran dolor del món. No ha estat agressiu respecte del seu passat humil, no l’ha viscut mai amb vergonya sinó amb amor, no ha volgut mai amagar-lo, ni redimir-lo, ni superar-lo. L’ha convertit en el centre de la seva vida i del seu poder i ha fet servir cada gota de la seva humanitat per donar-li sentit en l’ajuda dels altres nens com ell. Estimar és sempre la solució. El Cel guarda un lloc per als que preguen.

Subscriu-te per seguir llegint