Ressaca de Fires

Diumenge passat els darrers espetecs dels Focs van tancar un any més les Fires de Girona. Vet aquí un primer apunt: sempre n’hem dit les Fires de Girona o Fires de Sant Narcís i com a molt Fires i Festes de Sant Narcís i en això em sembla que ni ara ni mai no cal innovar.

Han passat ja uns dies i la ciutat brega per tornar a la normalitat amb alleujament. Les Fires són una explosió festiva i comercial abans del recolliment de la tardor més profunda, porta d’entrada del cicle nadalenc i dels dies més freds i de les nits més llargues de l’any. És un bon moment per recapitular, per fer endreça, per tornar a posar les coses al seu lloc. I és un bon moment per, un cop superat l’estrès a la ciutat per la intensitat dels dies i de les nits, assegurar una bona recollida sistemàtica i intensiva de les escombraries, un buidatge acurat de les papereres, una neteja intensiva dels carrers. És un bon moment, i ho és peremptòriament, per recollir les fulles que s’acumulen i que tapen els escocells abans no tornin les pluges. Els adolescents han tornat a les classes, la vida tracta de reprendre la normalitat.

No cal ni dir que les Fires han estat un èxit. Ho són gairebé cada any si no hi ha incidents remarcables. I està demostrat que l’arquitectura del programa aguanta bé el pas del temps i reconeix cada any aquelles fites que un dia van començar i ara han esdevingut tradició. La Fira de Tots Sants, adaptada a diverses circumstàncies, però amb els pols extrems dels brocanters al final del recorregut al carrer Pons Martí i la Fira del Dibuix en els entorns de la Plaça del Vi. La mainada de les escoles de la ciutat dibuixant-la escampats per tots els racons en una convocatòria històrica que cada any reprèn el GEiEG tot recordant-nos la seva ànima cultural i cívica més enllà de la innegable dimensió esportiva. La cantada d’havaneres a la Plaça de la Catedral, amb el grup Terra Endins i els bons records de tants moments i de tants amics. El concert de La Principal de La Bisbal a l’Auditori, penyora d’un Girona m’enamora, vibrant. La trobada castellera que cada any ens porta el record dels moments més memorables estampats en bronze en els pilars de les voltes de la plaça del Vi i el record que ja abans de la Guerra Civil hi havia castells a Girona. La trobada gegantera que ha necessitat espais oberts per expandir-se. I així tot el que un dia va ser innovació i ara és consolidació madura, per exemple les barraques que han assolit una anomenada que desborda els límits provincials. Els concerts, el teatre. La Fira Comercial. L’antic Certamen.

Vaig ser una estona a la Fira. Hi vaig anar per a una entrevista de la revista Gidona i amb temps vaig aprofitar per fer un tallat sota els plàtans centenaris, donar un cop d’ull a la maquinària exposada i pujar al primer pis del Palau Firal per veure l’oferta gastronòmica. Aquí vaig trobar la Coralí Cunyat, que feia temps que no veia, exercint el seu càrrec de directora i vam aprofitar per comentar alguns temes d’actualitat. La Fira segueix bé i seguirà sempre bé, però és possible que per superar les inèrcies del temps algun dia calgui pensar un revulsiu i trobar una manera d’adaptar la Fira Comercial a les noves tendències, les noves modes, les noves necessitats. També em vaig quedar amb la impressió que al Palau li cal un repàs; vull dir que en la interacció entre el palau de Fires i l’Auditori, el primer equipament que és més antic necessitaria ja ara amb l’acord de tots els Patrons (Cambra, Diputació Generalitat i Ajuntament) una actualització de les infraestructures i potser un repàs a fons de les teulades abans no sigui massa tard. El capital fix que té la ciutat és un valor immens que no es pot descuidar i que no ens podem permetre donar-lo per fet com un valor entès perquè l’envelliment passa factura.

D’entre les tradicions que s’han fet tradicions amb el pas del temps, enguany adquiria un valor especial, emocional, la pujada del pilar dels Marrecs de Salt a les escales de la Catedral. Trenta anys de Marrecs és una fita i el simbolisme metropolità dels Marrecs entrant de ple al nucli dur de la ciutat antiga de Gerunda és d’una força que potser no hem calibrat prou. Gràcies Marrecs i gràcies Salt per ser-hi i per fondre dos pobles en un únic espai i amb un espectacle irrepetible. He de confessar que em vaig quedar a casa disposat a seguir fil per randa la retransmissió que va fer TV3. En el passat no ho hauria fet i m’hagués plantat a primera fila; però ara volia gaudir del tots els angles, de tots els matisos, dels balcons plens i dels balcons buits de la plaça, de les finestres il·luminades per una vegada, per força, de la casa Pastors. La força plàstica, la intensitat del moviment, van superar els entrebancs de recorregut i van culminar amb una entrada triomfant del pilar a dins de la Catedral. El contrast de la colla i el pilar amb la volta i els reflexos daurats dels altars barrocs de l’entrada era un espectacle de primer nivell i la difusió dels valors patrimonials de la Catedral, sota la mirada atenta, expectant i discreta, del bisbe Fra Octavi va tenir un alt valor simbòlic. La culminació de síntesi coral entre Els Amics de les Arts i el cor Geriona amb la interpretació amb adaptacions a Girona i als 2.100 anys de la ciutat, al pilar i als Marrecs, de la cançó Louisiana o els camps de cotó, va aportar una frisança especial. Els escenaris remots, la distància, l’enyorament, el deseiximent, i els mateixos cels i les transparències que no ens podem acabar pujaven el to de la nostàlgia pels centenars de gironins escampats pel món que van poder veure i viure aquest moment tan especial.

Han passat les Fires. Tenim unes setmanes d’adaptació abans no arribi, tot i que de fet ja ens encercla, el vertigen nadalenc. Però els replans que fa l’any després dels cims més esperats s’han d’aprofitar per a la reflexió i l’acció. Actuar ara és prevenir el futur.

Subscriu-te per seguir llegint