Trencament teatralitzat

Les coses es poden veure des de molts punts de vista, tenen moltes cares. Inclús les dades es poden explicar de moltes maneres. Quan vaig estudiar estadística, corria un acudit que deia que s’havia fet una cursa de cotxes en què només hi havien participat els americans i els russos i que havien guanyat els russos. Un diari americà ho va publicar de la següent manera: s’ha fet una cursa en la qual participaven els russos i els americans; els americans han quedat segons, mentre que els russos han quedat penúltims. Es tracta d’un joc de paraules. El meu avi em va ensenyar de petit a saber destriar el gra de la palla, i mai li agrairé prou, perquè m’ha servit per veure la veritat entre les teranyines que alguns teixeixen per intentar amagar-la. Posaré alguns exemples relatius a Junts i el seu teatral trencament amb el PSOE.

Ens diuen que els socialistes no compleixen el que es pacta. Comencem per l’amnistia: no es va aprovar una llei d’amnistia amb els vots favorables de socialistes i Junts? Va ser un menjar de mal pair per als socialistes, però van complir, malgrat les crítiques que els va suposar. Jo estava d’acord que els líders del procés, que tingueren una actuació que qualificaria com a mínim d’irresponsable de cara a la convivència a Catalunya, fossin indultats, i m’hauria semblat un gest de responsabilitat que renunciessin a continuar fent política. Penso que és el mínim que se’ls pot demanar. Mirat des del punt de vista pràctic, el que ha passat amb la seva aplicació per part dels jutges forma part del joc de la democràcia, que pressuposa la separació de poders, que ni els socialistes ni tampoc Junts no podien preveure ni controlar.

Ens diuen que no s’avança amb el reconeixement del català a Europa, però el govern ho ha presentat i defensat a Europa. El fet que el procés de presa de decisions a Europa sigui complicat (regla d’unanimitat) no crec que es pugui atribuir al govern. Pregunto: si tan important és per a Junts el tema del català, per què no ha fet la mateixa pressió al PP perquè doni suport al tema? Potser el PP europeu i Friedrich Merz, com a principal opositor, es tornarien més flexibles. Encara fa pocs dies la Meloni ho deia per defensar el seu rebuig: si no estan d’acord ni els principals partits espanyols... Potser Junts es podria concentrar en convèncer Feijóo. Sempre he lluitat pel català, i el seu reconeixement a Europa seria una bona cosa.

Ens diuen que no s’han aprovat les transferències en matèria d’immigració, però qui no ho va fer possible va ser Podem, un grup parlamentari al qual podien convèncer tant els socialistes com Junts, i cap dels dos -no solament els socialistes- no ho va aconseguir. I afegeixo que, en aquest cas, discrepo de Junts i dels socialistes, perquè penso que el control de fronteres és un tema massa sensible per repartir competències.

Podria continuar per rebatre el principal argument de Junts, però em limito als casos de què fan bandera. En tots ells, Junts aplica una de les banderes dels moviments populistes que ens envolten avui i dels quals fou pioner Jordi Pujol. Uns principis bàsics del populisme són la no assumpció de responsabilitats i l’enemic exterior culpable de tots els mals. I en això, Junts, com a bon alumne de Convergència, és un mestre. Tots els problemes dels catalans estan creats per un opressor estat espanyol (mai parlen d’Espanya), els catalans som unes víctimes. I ells no tenen cap responsabilitat: estan asseguts mirant la realitat, diuen el que s’ha de fer i, si no passa, sempre és culpa d’un altre, com ara amb els exemples posats a l’inici d’aquest article. Per últim, el més gran exemple de populisme és que ens diuen que ells, i sols ells, representen els catalans; són els únics que saben el que és millor per a Catalunya. Només cal recordar el resultat de les darreres eleccions generals i autonòmiques a Catalunya per veure la fal·làcia d’aquesta afirmació, però la Míriam Nogueras, amb l’altivesa que la caracteritza, continua parlant en nom dels catalans com si ells, i només ells, els representessin.

Aquesta setmana hem viscut una representació teatral més (el trencament amb els socialistes) de la performance que fa Junts per fer veure que no està on està: en la irrellevància, de la qual només una distribució ocasional d’escons al Congrés dels Diputats els ha permès respirar. En què es veurà aquest suposat canvi és una cosa que ningú no sap. El que sé segur és que, desgraciadament, el seu discurs populista no canviarà: ens continuaran dient que tenim un únic enemic, que ells són els únics representants de Catalunya i que fan tot el que poden per aconseguir canviar les coses, però la responsabilitat és dels altres, que no compleixen els pactes. Populisme pur i dur, Pujolisme en estat pur. Recordo, per acabar, un amic d’enllà de l’Ebre que sempre em deia: si la minoria catalana té tanta influència, si no s’aprova cap pressupost sense el vot de Convergència, com poden dir que esteu mal finançats? Doncs això: nous temps, però mateix discurs.

Subscriu-te per seguir llegint