La veritat silenciada

«Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, jo vinc d’un silenci que no és resignat. Jo vinc d’un silenci que la gent romprà, jo vinc d’una lluita que és sorda i constant» (Raimon, Jo vinc d’un silenci)

No em puc creure quan veig a les notícies, a les xarxes, els representants del PP i de Vox a la comissió d’investigació sobre la dana al Congrés. Mentre els membres dels altres partits polítics aplaudeixen cada vegada que una víctima acaba d’explicar el seu testimoni (testimonis que fan posar els pèls de punta i que, a mi, em fan baixar les llàgrimes cara avall), aquests pocavergonyes es queden amb els braços creuats i les mirades perdudes, com si la cosa no anés amb ells (anava a escriure «com si sentissin ploure», però m’ha semblat que algú ho podria interpretar com un joc de paraules macabre, i res més lluny de la meva intenció).

Les víctimes denuncien que «se’ns ha ignorat, se’ns ha ridiculitzat, se’ns ha menystingut i insultat. No demanem compassió: demanem veritat». Revestides d’una dignitat que alguns els han intentat -inútilment- prendre, segueixen relatant com va morir el seu pare, o el seu marit i els seus fills, o la seva sogra, o la germana i la neboda. Alguns van veure com l’aigua se’ls emportava. Altres, van deixar de sentir la veu de la persona estimada. Tots recorden que no en fan prou amb la dimissió de Carlos Mazón. A les manifestacions, assenyalen, també cridaven que el volien veure a la presó.

I mentre aquests pocavergonyes del PP i de Vox segueixen mirant a l’infinit (només els falta xiular, penso), aquest polític canallesc i de paraula esmolada que és Gabriel Rufián no s’està de retreure’ls aquesta manca d’humanitat. «Els demano que reflexionin -diu-. No els fa menys patriotes, ni menys del PP, ni menys de dretes, ni de Vox, ni d’ultradreta, aplaudir a les víctimes. Els fa una miqueta més respectables, si més no, per a mi». Però res. Els entra per una orella i els surt per l’altra.

O potser no, perquè senten la necessitat de defensar aquesta actitud miserable. Perdent la poca vergonya que li quedava, el senyor César Sánchez, del PP, explica a les víctimes que ells practiquen «l’aplaudiment del silenci, perquè en el silenci resideix el respecte. Estarem al seu costat. I els ho dic de cor, representant un partit que està compromès amb buscar la veritat». Només se m’ocorre que l’han buscat per ser els primers de trobar-la i poder-la amagar ben amagada, no sigui que algú altre també la trobi i la tregui a la llum. Quant més oculta, millor. Quanta més terra i merda hi puguin posar al damunt, millor. Quantes més mentides i contradiccions per desconcertar el personal, millor. Quant més desvergonyiment i impudícia, millor. Perquè cal ser desvergonyit, impúdic i cínic per atrevir-se a mirar als ulls d’una dona trencada per dir-li que «en el silenci està el respecte». Paraules indignes per intentar blanquejar polítiques encara més indignes. Em ve al cap el silenci que cantava en Raimon. El silenci clamorós del mòbils que no van rebre un missatge d’alerta fins que no va ser massa tard. El silenci de les prop de 230 veus (les xifres encara ballen) que ja no hi són. Massa silencis, i molt poc respecte, pesen sobre les víctimes del País Valencià.

Subscriu-te per seguir llegint