Zohran Mamdani: tornar a creure en la política

En un carrer de Queens on les sirenes es confonen amb els somnis d’infància, un jove d’origen ugandès aprenia que el món no es divideix entre guanyadors i perdedors, sinó entre aquells que miren cap a l’altre costat i aquells que decideixen actuar. D’aquell paisatge urbà, ple de veus i contrastos, va sorgir Zohran Kwame Mamdani: un polític que avui recorda al món que la política pot tornar a ser esperança.

Vivim en una societat cansada. Cansada de la burocràcia que s’imposa al sentit comú, del càlcul electoral que substitueix el compromís, i de la impotència que genera veure com la política s’allunya de la vida real. En aquest context de desgast i desconnexió, la figura de Mamdani emergeix com una alenada d’aire fresc. En ell, la política torna a ser el que hauria estat sempre: una eina de servei, de dignitat i de futur compartit. Fill d’immigrants ugandesos i criat a Queens, és el reflex d’un món plural que aprèn a reconèixer-se en les seves diferències. Però el més rellevant no és d’on ve, sinó què n’ha fet del seu origen: una força moral per entendre el sofriment aliè i una brúixola per orientar la seva acció pública.

Abans de ser diputat a l’Assemblea de Nova York, va treballar com a assessor d’habitatge, ajudant famílies en risc de desnonament. Aquesta experiència va ser més que una etapa laboral; va ser una escola d’humanitat. D’allà en va sortir amb una idea clara: la política no pot ser un ofici des del despatx, sinó una pràctica al costat de la gent. Les seves propostes —transport públic gratuït, congelació dels lloguers regulats, guarderies sense cost o supermercats de gestió municipal— poden semblar agosarades, però responen a una lògica elemental: una ciutat és tan forta com ho són les seves condicions de vida quotidiana.

En temps d’oportunisme i màrqueting polític, Mamdani recorda que la credibilitat neix de la coherència entre vida i discurs. Recordar d’on venim —sigui un barri obrer, una família migrant o una experiència d’adversitat— no és nostàlgia, és un antídot contra la deshumanització del poder. La política que oblida els seus orígens esdevé gestió sense ànima, i la que els recorda pot tornar a construir confiança. Mamdani ho sap i ho practica: cada vegada que parla de dret a l’habitatge o de transport públic, parla també de la seva pròpia història, de les famílies que va veure lluitar per no perdre casa seva, dels carrers on va aprendre el significat concret de la paraula “igualtat”.

La seva victòria sobre Andrew Cuomo a les primàries demòcrates de 2025 no és només una qüestió electoral. És un símbol cultural. En una ciutat tan complexa com Nova York, el triomf d’un candidat jove, d’orígens africans i asiàtics, que parla sense eufemismes de justícia social, demostra que la ciutadania encara pot reconèixer la veritat quan la veu. El missatge és potent i universal: no tot està perdut. Quan la política és honesta, la gent respon. I quan la gent respon, la democràcia revifa.

Aquest exemple també ens serveix per recordar què hauria de ser, i què ha deixat de ser, la política. Hauria de ser servei i no carrera; memòria i no amnèsia; comunitat i no individualisme; rigor i no retòrica; esperança i no cinisme. El problema no és que la política s’hagi corromput de cop, sinó que massa sovint s’ha oblidat de per què existeix. Mamdani ens recorda que la seva raó de ser no és el poder, sinó la cura del bé comú.

El que fa especialment interessant la seva figura és que no rebutja l’economia, sinó que l’interpreta des d’una altra òptica: la de l’eficiència social del benestar. El transport gratuït o la congelació dels lloguers no són mesures populistes, sinó instruments per reduir desigualtats estructurals i millorar la productivitat col·lectiva. És, al capdavall, una economia amb ànima —una economia que entén que la dignitat és el primer actiu de qualsevol país. Tal com recorda Amartya Sen, el desenvolupament autèntic no consisteix només en el creixement del PIB, sinó en l’expansió de les capacitats humanes. Mamdani aplica aquest principi amb pragmatisme i convicció.

Des de Catalunya, aquest tipus de lideratge interpel·la. Ens recorda que la política pot ser radical sense ser destructiva, transformadora sense ser dogmàtica, i valenta sense deixar de ser empàtica. Els nostres debats sobre habitatge, sostenibilitat o redistribució no necessiten més gesticulació: necessiten més Mamdani. Més política que surti del despatx, que recordi d’on ve, i que parli de futur amb el cor i amb dades.

Zohran Mamdani no és un messies polític ni un heroi solitari. És, senzillament, la prova viva que la política pot tornar a ser esperança. Que els orígens no són un llast, sinó una guia. I que quan la intel·ligència es combina amb l’ètica, encara hi ha lloc per creure que el servei públic pot ser noble. En un món on el poder sovint s’exerceix des del cinisme, ell recorda una veritat oblidada: governar és cuidar. I cuidar, al capdavall, és l’essència mateixa de la política.