El govern dels jutges

El gener de 2016, el Tribunal Suprem va arxivar una querella contra l’aleshores president del Govern, Mariano Rajoy, per malversació de cabals públics en relació amb les despeses d’assistència al seu pare, que s’havia instal·lat a la Moncloa. Segons la interlocutòria, el Suprem reiterava la seva doctrina que «la mera publicació d’informacions als mitjans de comunicació no pot justificar l’obertura d’un procediment penal per a la seva investigació si la querella que els incorpora, com és el cas, no aporta o ofereix algun indici de la seva comissió que pugui ser qualificat d’accessible i racional».

Juan Carlos Peinado, el jutge que investiga la dona de Pedro Sánchez, va rebutjar citar l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, l’any 2020 en un cas de prevaricació per «no estigmatitzar-lo». Peinado va argumentar que si els mitjans de comunicació publiquen «la seva foto o sortint de la seu judicial» pot portar per se a una desconsideració de la seva imatge». Per al jutge, la intenció «perseguida pels denunciants o querellants» podria ser perjudicar la imatge del querellat. Peinado, la dona del qual és cap de l’àrea d’Economia a l’Ajuntament de Madrid i una filla és regidora del PP a Pozuelo de Alarcón, va muntar tot un cerimonial per anar a la Moncloa a preguntar a Pedro Sánchez si Begoña Gómez era la seva esposa, en una instrucció iniciada amb retalls de diari aportats per organitzacions d’ultradreta, la intenció de les quals no ofereix cap dubte.

Ángel Hurtado, que ha enviat a judici ni més ni menys que el Fiscal General de l’Estat per un correu electrònic, és el mateix que sostenia que vincular la direcció del PP amb el cas Gürtel era un «salt al buit», fins a l’extrem d’impedir que Rajoy declarés per aquest cas. Amb un to autoritari, més propi del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) del franquisme que d’un estat democràtic, va tallar totes les preguntes formulades a Rajoy per part de l’acusació: «Vamos, venga, vamos (...) Esa cuestión no procede (...) Es impertinente».

Com es pot comprovar, alguns jutges apliquen dues doctrines diferents, segons els investigats, siguin del PP o de la resta de partits polítics. De fet, no hauria de sorprendre a ningú. No és una opinió meva, ho va afirmar Antonio López, exmagistrat del Constitucional i també exconseller de Justícia del PP a Madrid, en una entrevista a La Razón (12/09/21): «El PP té el suport de la major part de la carrera judicial». I també el portaveu popular al Senat, Ignacio Cosidó, durant la negociació per renovar el Consell General del Poder Judicial l’any 2018: «Ha sigut una jugada estupenda (...) Controlarem la sala segona (del Suprem) des de darrere». Aquesta sala és la que està jutjant al Fiscal General de l’Estat.

La dreta ha controlat sempre, a Espanya i a la majoria dels països, l’Exèrcit, l’Església, la Judicatura i bona part dels mitjans de comunicació. No fa tant de temps, es carregaven els governs que no eren del seu grat a través de cops d’estat militars. Ara, per sort, utilitzen altres mitjans, molt greus també, però sense recórrer a les armes. Hem avançat. José María Aznar va donar les instruccions precises: «El que pugui fer, que faci». I ho va explicitar després Miguel Tellado, portaveu del PP al Congrés: «La nostra obligació en aquests moments és fer fora Sánchez del Govern com més aviat millor i ho farem amb tots els mitjans al nostre abast. I si els mitjans són judicials, també ho farem». Més clar, l’aigua.

El poder dels jutges és il·limitat. No en veurem cap, de condemnat per presumpta prevaricació, ni tan sols sancionat. Estan ben blindats, per exemple, Juan Carlos Peinado. La sala de l’Audiència de Madrid que resol els recursos de la investigació a Begoña Gómez està formada per tres jutges conservadors -que estrany, oi?-, dos dels quals van impugnar la llei d’amnistia. Un «error» del mateix Peinado va obligar a tancar la instrucció contra un alt càrrec del govern d’Almeida, el gerent de l’empresa de transports, imputat per malversació, i tal dia farà un any. I el jutge Ricardo Cárcel, que ha de decidir sobre l’expedient disciplinari al mateix Peinado per quatre queixes diferents, va ocupar un alt càrrec en el govern de Rajoy, abans havia sigut assessor en el d’Aznar, i va intentar que no s’expedientés a un jutge que havia acusat Pedro Sánchez de «colpisme» i que es va burlar de la seva dona, anomenant-la «Barbigoña». O el Fiscal Anticorrupció, Alejandro Luzón, que va demanar presó per a Santos Cerdán, mentre sol·licitava l’alliberament de Víctor de Aldama, acusat d’un frau a la Hisenda Pública de 182 milions d’euros. Luzón és el mateix fiscal que va obstaculitzar la investigació a l’exministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro (PP), fins a l’extrem de multar, en una decisió insòlita, amb 1.000 euros, la fiscal García Cerdà per «desobediència» per insistir en unes diligències (uns correus electrònics de Montoro) necessàries per al cas. Amb aquest personal ens juguem les garrofes democràtiques: actuen a la llum del dia, davant de tothom, sense vergonya i amb el silenci còmplice del govern dels jutges. Té raó Ernesto Ekaizer: «L’oposició són els jutges». Sort que ens van dir que la presidenta del CGPJ, que respon pel nom d’Isabel Perelló, era progressista.

Subscriu-te per seguir llegint