La indignitat persegueix Mazón

Estiu de 2024. La meva dona i jo ens trobem a La Manga del Mar Menor amb els nostres amfitrions, en Pep Torrent i la seva esposa, que ens han convidat a passar una setmana amb ells i els seus fills. Coneixem en Pep des de que vàrem cursar junts els estudis de magisteri a l’Escola Universitària de Girona, que aleshores depenia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Hem sabut i pogut mantenir la companyonia i l’amistat; és una sort conreada. El Pep ens ha preparat un seguit d’excursions per la Comunitat Autònoma de Múrcia que ens omplen els dies i ens lliura coneixement i cultura. El dia 30 de juliol ens anem a dinar a Portman, una petita localitat que pertany al municipi de La Unión, situada als peus de la serra minera de Cartagena-La Unión, en una badia banyada per la Mediterrània, que viu principalment del turisme. La cala em recordà la meva infància i en concret els meus banys a la guixolenca platja de Sant Pol, o la tossenca Cala Bona o la s’agaronenca Cala Pedrosa. Després de visitar Cartagena, on hi vaig passar mes i mig d’instrucció a la caserna de Marineria, avui centre universitari, s’agraeix un dinar de marisc i peix regat per un Godello al voltant d’una taula en un xiringuito de platja i en molt bona companyia.

A mig dinar, en Pep descobreix que dues taules més enllà, a la nostra esquena, té lloc una mena de cimera gastronòmica de patums del Partit Popular. Si la memòria no em traeix, comptem Alfonso Rueda (president de Galícia), Fernando López Miras (de Múrcia), Juanma Moreno (d’Andalusia), Alfonso Fernández Mañueco (de Castella-Lleó) i Carlos Mazón (president de la Comunitat Valenciana). Observem també la presència entre ells del periodista radiofònic Carlos Herrera, que ho és de la inefable i gens cristiana COPE. Com que hi havia en l’ambient una mica d’aroma Bacchus, els podíem escoltar. Recordo a Mazón parlant d’una entrevista mantinguda amb Isidre Fainé, president de la fundació «La Caixa», que, pel que em va semblar, no havia estat plàcida, en la que va imposar el seu criteri, segons que va dir alt i clar, malparlant de Catalunya i dels catalans. Un any i escaig després d’aquesta casualitat paleontològica, Carlos Mazón ha dimitit del seu càrrec de president de la Generalitat Valenciana per la seva insignificància com a polític i gestor. Deixa al seu darrere 229 víctimes mortals i un desaparegut com a letal conseqüència d’una dana que no sabé veure tot i tenir-la al davant. Li haurà quedat molt lluny aquest dinar a Portman; segur.

La dimissió té com a causa primera l’endimoniada dana; en concret, el paperot fet pel president i el govern valencià. Això, que ho veu fins i tot un cec, ho nega Mazón amb la rotunditat pròpia de l’últim de la classe, amb excuses de mal pagador, amb mentides i amb la imputació a tercers de la culpabilitat de tot plegat. Sobre Mazón recauen encara molts interrogants sobre el seu fer i el seu no fer d’aquell dia i dels següents. La justícia, en aquest la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra, es troba encara indagant el paper que van tenir en els luctuosos fets la consellera d’Interior i el president Mazón. Ha fet bé incriminant la primera doncs així aquesta pot disposar de l’assessorament d’advocat, però no ho podrà fer respecte del segon atès que es troba aforat, i només el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ho podria arribar a fer. La seva feina, que és d’instrucció en l’àmbit penal, restarà aturada tan bon punt el fets assenyalin Mazón com a responsable primer del mal fer del govern autonòmic del dia 24 d’octubre de 2024, puix estava desaparegut, però sembla que no del tot. Arribat el cas, haurà de posar-ho en coneixement del TSJCV i, si aquest no dicta una resolució distinta, serà l’òrgan judicial que completarà la instrucció en curs.

Ara bé, sota l’empara dels fets coneguts, a Mazón se li ha dit que plegui. Tot diu que ha estat el president del seu partit, el PP, Alberto Núñez Feijóo, una vegada observada de prop la reacció de la gent que va anar al funeral d’estat per les víctimes. Emperò no s’entén que el gallec no li ho demanés abans. No es pot anar a la recerca d’aquell acudit que diu sobre els gallecs que mai saps si pugen o si baixen per a argumentar-ho perquè, pel que fa a aquest fet, Núñez Feijóo s’ha situat durant més d’un any en un ascensor aturat. Ves a saber si la frase que se li escau és aquella dita per l’asturià general Sabino Fernández Campo, aleshores cap de la Casa del Rei, quan la nit del 23-F i en referència al colpista general Alfonso Armada: «No está ni se le espera» (al Palau). Són tants els moments desaprofitats pel candidat del PP a La Moncloa que semblaria més idoni usar-la per resumir la seva presidència al front del partit que alternativa vol ser al PSOE.

Mazón, mentre tant, com un nen poruc davant la mare o el mestre, s’amaga sota la cadira: dimiteix de president però segueix com a president en funcions al no haver dissolt les Corts Valencianes; segueix com a diputat, però se’n va de vacances; se’n va prendre el sol, però deixa el futur de la presidència en mans de Núñez Feijóo; i aquest, que té el PP valencià revoltat en l’espera i la temuda pilota a les seves mans, fia la seva decisió al ultradretà Santiago Abascal, president de Vox, posant de relleu que la indignitat de Mazón l’acompanyarà fins el dia després de les properes eleccions generals, si és que abans de plantar-se els cartells electorals no és despenjat de la farola pel clan madrileny del seu propi partit. Que d’haver-n’hi, n’hi ha, i molt del gust de l’Ibex-35 i d’altres.

Subscriu-te per seguir llegint