Fem-nos-ho mirar

Ahir a les dues de la tarda, poca gent confiava en el poder del Girona FC per tombar l’Alabès. Dues hores més tard, a les quatre, molts dels que no hi creien, ja veien possible puntuar en la pròxima sortida al camp del Betis. I des de les deu del vespre, amb el triomf paït, la majoria dels seguidors ja esperen que aquesta victòria no sigui flor d’un dia i que tingui continuïtat, malgrat que el calendari de les pròximes jornades no serà senzill.

Perquè en la continuïtat de les bones sensacions i sobretot dels bons resultats hi haurà la solució al mal moment esportiu de l’equip. El d’ahir servirà de ben poc si no té continuïtat.

Ara bé, és ben veritat que el més complicat era trencar amb la negativa ratxa acumulada en aquesta primera part de la lliga i demostrar que aquest equip no només té jugadors que toquen bé la pilota, sinó que alhora són capaços de  córrer i lluitar cada acció si s’ho proposen.

Però enmig d’aquest moment dolç, cal assenyalar cap a la graderia. Incomprensible que el dia que més ho necessita l’equip, en un horari de migdia i amb el cap de setmana al davant, a Montilivi hi hagi deu mil espectadors. O el que és el mateix, que falti pràcticament un terç de l’aforament per omplir.

Malauradament, ni és el primer cop aquest any, ni la primera temporada que passa i potser per això caldria fer una profunda reflexió sobre la cultura -o millor dit la falta de cultura- futbolística que hi ha a la ciutat envers el Girona FC.

Si al camp només s’hi va quan es guanya, potser el lloc del club no és la primera divisió, sobretot quan es pot gaudir d’un producte de primera línia esportiva. Tan incomprensible com que la mateixa entitat es plantegi un camp de més de vint mil seguidors, quan a màxims n’hi ha dotze o tretze mil. Per pensar-hi i analitzar-ho tot plegat.

Subscriu-te per seguir llegint