L’autocanonització de Rosalía

Lux, el nou disc de Rosalía publicat aquest divendres, ha estat rebut com un viatge místic, un testament pop i una obra mestra (segons The Guardian i la revista Rolling Stone). Però més enllà de l’adoració de la crítica, darrere d’aquest embolcall celestial s’hi endevina quelcom més terrenal: un exercici d’autocanonització de la catalana del Baix Llobregat.

Es parla de Lux com d’una «ascensió espiritual» quan el més complicat a l’hora d’escriure’n la crítica és escoltar-lo sencer. Li sobra pompa. Quan Rosalía es col·loca a si mateixa com a guia, màrtir, profeta i figura divina, un es pregunta si la catalana necessitava aquest disc d’autolegitimació.

L’estructura i l’ús de múltiples llengües podrien llegir-se com un gest d’obertura universal. Però la insistència en la seva «missió divina» («vaig ser feta per divinitzar», diu) i en la idea que la seva veu i el seu art han estat elegits per forces superiors acaba convertint Lux en un relat egocèntric disfressat d’il·luminació. Allà on la crítica veu revelació espiritual, s’hi pot veure quelcom més simple: l’eslògan contemporani del creu en el teu do, segueix el teu propòsit, brilla, el mateix que trobem en llibres d’autoajuda i campanyes de perfums de luxe.

Encara que Rosalía parli de «devoció», Lux barreja el fet místic i el fet eròtic, una cosa que no és nova ni agosarada. Madonna ja va jugar a ser verge i santa, màrtir i figura de desig, fa gairebé quaranta anys. L’ús d’imatgeria religiosa per provocar o elevar la figura de l’artista és un gest clàssic del pop. Lux no el reinventa: el repeteix.

Això no vol dir que el disc no tingui l’atreviment de fer alguna cosa distinta. Però la narrativa que envolta l’àlbum -aquesta idea d’«obra que serà estudiada d’aquí a cinquanta anys» (transcric la crítica de diaris de tirada nacional)- sembla provenir d’un aparell cultural que necessita més un mite que no pas la música mateixa.

Lux és un disc polit i ambiciós. Però no és una revelació divina. És el retrat d’una artista que ha fet d’ella mateixa el seu propi altar on resar-li a tot el seu ego, que és enorme.

Un es pregunta per què la crítica l’adora, a Rosalía, aquesta noia que acusen de fer playback als concerts, mentre l’ignífug Mick Jagger, amb més de vuitanta anys, salta com una llagosta borratxa a l’escenari. Si abans era el públic qui convertia els artistes en déus, en el present són els artistes els que necessiten mostrar-se amb aquell cel musical a l’abast de la mà. Anomenar revelació una autoelevació és màrqueting, no mística.

Subscriu-te per seguir llegint