Puigdemont i l’error de confondre soroll i solvència

La decisió de Carles Puigdemont de trencar formalment amb el PSOE és una d’aquelles sacsejades polítiques que sembla pensada per exhibir força, però que sovint amaga por. I no pas la por de perdre poder a Madrid, sinó la de continuar perdent vots a casa. A les comarques gironines, on Junts havia estat històricament el gran bastió del puigdemontisme, els resultats de les darreres eleccions ja van mostrar un clar desgast reflectint un desplaçament de vots cap a opcions com Aliança Catalana. I ara, totes les enquestes confirmen aquesta tendència, i molts alcaldes del partit, preocupats, adverteixin en veu baixa que «la gent els gira l’esquena».

Davant d’això, Puigdemont sembla creure que aixecar el to i tallar ponts amb Madrid li retornarà l’ànima independentista perduda. Però aquesta estratègia és un greu error de càlcul, una aposta que confon soroll amb solvència. Trencar per aparentar coherència no és governar, és improvisar. I la política, sobretot quan un partit s’erosiona, demana gestió, no gesticulació.

A les comarques gironines, molts electors que havien confiat en el projecte de Junts ja no veuen en Puigdemont el líder pragmàtic que connectava Brussel·les amb el territori sinó un polític cada cop més reclòs en la seva pròpia èpica. Mentrestant, als pobles i ciutats, els alcaldes veuen com la pressió puja, més vots que se’ls escapen, més desconfiança, i més gent convençuda que les promeses d’un «nou temps i una nova Catalunya» han quedat en fum.

Pensar que la ruptura amb el PSOE revertirà aquesta tendència és, com a mínim, una ingenuïtat. El vot que fuig no ho fa perquè Junts s’hagi entès amb Madrid, sinó perquè la ciutadania comença a sentir-se enganyada per promeses incomplertes, per discursos desconnectats de la realitat i per una direcció més pendent del relat que dels resultats i dels problemes reals de la gent.

Hi ha una certa irresponsabilitat en fer creure que més distància amb Madrid equival a més credibilitat a Catalunya. En política, les ruptures no serveixen per reconstruir la confiança, serveixen per tancar portes. I ara mateix, el que Junts necessita no és precisament més tancament, sinó més proximitat. El partit ha de reconnectar amb les seves bases, escoltar el que passa a Figueres, a Olot, a Girona, a Salt o a Banyoles. El malestar que s’hi respira no neix del diàleg amb Sánchez, sinó de la sensació que els problemes del carrer (habitatge, seguretat, salut, educació, economia local) han quedat subordinats al relat d’un conflicte etern.

Puigdemont juga una partida arriscada. Vol contenir l’erosió fent veure que continua essent el guardià de la puresa independentista, però aquesta estratègia pot convertir-se en una arma de doble tall ja que, quant més s’allunya de la política útil, més espai deixa a aquells que, des de posicions més radicals, prometen accions immediates. I a les comarques gironines, aquest espai pot ser fàcilment ocupat per Aliança Catalana, especialment si tenim en compte figures com Gemma Geis, que sembla instal·lada en la queixa contra tothom (els socis de govern municipal, la Generalitat, l’Estat espanyol, etc.) però que és incapaç d’oferir solucions a les necessitats reals de la ciutadania.

La història política de Catalunya demostra que els trencaments emocionals serveixen per omplir i escalfar les places, però rarament per governar un país. Potser Puigdemont hauria d’escoltar més els seus alcaldes, aquells que saben que la gent no vol més banderes al vent, sinó solucions concretes. Potser és hora de deixar de trencar i, a partir del diàleg i la responsabilitat, començar a reconstruir.

Subscriu-te per seguir llegint