El seient del camp

Quan ara fa més de 800 dies el FC Barcelona va deixar el camp Nou per iniciar la remodelació de l’estadi el club va oferir als socis la possibilitat que poguessin comprar els seients que havien estat ocupant. Em va semblar una iniciativa simpàtica i vaig pensar a fer-me amb els dos vells seients dels quals disposem a la família. L’oferiment, a més del certificat acreditant que és realment el teu seient, et permetia per una quantitat addicional adquirir-lo amb una base de metacrilat. Tot molt decoratiu. Però va coincidir amb un dinar familiar i vaig preguntar als meus nebots, que són en gran part usuaris habituals dels carnets, que els semblava. La seva oposició va ser radical. A la coneguda animadversió per la nostàlgia excessiva es va afegir una qüestió ben racional: on ho posaria?, a un prestatge?, al mig del menjador? Vaig descartar-ho quan algú es va referir al nou «pongo» que entraria a casa, com defineix l’acudit a qualsevol objecte que respongui a la pregunta: «¿Y esto donde coño lo pongo?».

Això sí, aquesta setmana quan els vaig comentar que el divendres a les 9 seria al Camp Nou, ja que amb motiu de l’obertura de l’estadi al públic per celebrar-hi un entrenament en Jordi Basté hi faria la tertúlia de RAC1 immediatament em varen fer un encàrrec que, de fet, no calia perquè jo era el primer interessat: anar a veure els nostres seients, situats a la tribuna segona graderia. Em vaig trobar que la numeració de les boques d’accés, provisionalment o no ja ho veurem, han canviat i que si abans érem més a prop del gol nord, ara ens apropàvem al gol sud. Però la visibilitat continuava essent la mateixa. Les obres de remodelació han portat a canvis per raons de seguretat i evacuació. També per ubicar nous espais vips que permetran no només finançar part de les obres sinó també el preu de l’abonament del Barça, un dels més barats dels clubs punters de l’estat i de tot Europa. No ho critico, és de les raons per les quals el Barça és propietat dels seus socis. Per un abonat de tribuna al cantó de la llotja el preu final per partit acaba essent de 40 euros.

La participació en el programa del divendres em va permetre assistir al primer entrenament de l’equip al camp remodelat. Premsa, ràdio i televisió han captat les declaracions dels assistents, molts pares i fills que havien decidit que un esdeveniment així justificava no anar a classe. Estem davant d’un fet essencialment sentimental. Les finals, els grans partits, etc. Sovint els fem coincidir amb esdeveniments familiars, amb l’absència d’uns i l’arribada d’altres. I el teu seient i qui són els companys i persones amb les quals has anat veient els partits al llarg de la vida, dels que saps moltes o poques coses, però amb els que s’ha fet un cert lligam. Jo no vaig anar al Camp Nou fins que era un adolescent. Era un Joan Gamper, el torneig estiuenc amb el qual es prenia la mesura del que podies esperar de l’equip aquella temporada. Quan vaig anar a estudiar a Barcelona vaig aconseguir un passi de premsa fins que a una de les ampliacions de l’estadi el meu germà Joan i jo accedirem a un seient.

Amb el meu pare, als anys noranta, quan es va construir la Ronda de Dalt hi anàvem sovint des de Girona amb poca dificultat de trànsit, solíem aparcar al Princesa Sofia. Això sí, sempre que no coincidís amb partit del Girona a Montilivi, que era una prioritat. Fins i tot quan només hi anaven uns centenars de persones tothom asseia al mateix lloc, estiguessin llavors assignats o no. Igual que passa a la platja. Tothom té el seu lloc a la sorra. A Vista Alegre, on vaig anar-hi ja de molt petit, el meu pare tenia el seient al mig de la lateral, perpendicular al carrer Pascual i Prats. Abans de la inauguració de Montilivi anàrem a les oficines a triar lloc, dalt de tot de la grada de córner sud a tocar la tribuna. Després ens passarem a tribuna. Tercera filera començant per dalt, certament ningú respectava la numeració, però sempre érem els mateixos. Amb els anys es va posar una mica d’ordre, quan amb els ascensos va començar a venir més gent. El Barça ha dit que el 85% dels abonats no es mouran de lloc més de tres o quatre seients i tindran els mateixos veïns. Mentrestant, el Girona FC està a punt de decidir entre un camp nou i la gran reforma de Montilivi. Esperem notícies definitives aviat.

Subscriu-te per seguir llegint