Una edició excepcional dels evangelis sinòptics

L’escolapi Rodolf Puigdollers i Noblom (Barcelona, 1948), professor de Nou Testament a la Facultat de Teologia de Catalunya i a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Vic, ha publicat darrerament una edició dels Evangelis sinòptics, tan innovadora, que no la podem deixar passar per alt. A La Bona Notícia de Jesús. L’Evangeli segons Marc (Centre Pastoral Litúrgica, 2022), enllà d’una introducció clara i concisa (p.7-27), utilitza, en el text evangèlic (p. 29-142), diferents colors per distingir les tres diverses redaccions del text (la primera en negre, la segona amb el text de color blau, la tercera amb el text de color verd, en marró el colofó afegit al s. II: Mc 16,9-20). Segueix fonamentalment la hipòtesi redaccional de Josep Rius-Camps, prescindint, tanmateix, del denominat «Evangeli Secret». Reprodueix la traducció, amb petits canvis, de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI, amb contínues notes que remeten a lectures variants, sobretot referides al Còdex Beza), cursiva per ressaltar la repetició de termes, versaletes per a les paraules que formen inclusió o expressen la fe de la comunitat, i no s’està d’inserir després de Mc 12,12 el relat de la dona adúltera (avui en Joan 7,53-8,11), on havia estat originàriament com també en Lluc. Per estalviar notes, les pàgines 142-275 les ocupa un extens i aprofundit Vocabulari, que aclareix el significat de determinats mots i relats en l’Evangelista, seguit d’un índex temàtic del vocabulari i d’una bibliografia al dia dels experts sobre aquest Evangeli.

L’acompliment de l’esperança. L’Evangeli segons Mateu (Centre Pastoral Litúrgica, 2023) té les mateixes parts i característiques. Des de la introducció ens argumenta que l’Evangeli, escrit per un desconegut judeocristià de llengua grega als entorns d’Antioquia vers l’any 80 (l’apòstol Mateu seria un nom pseudoepigràfic). Si Marc anunciava la bona notícia de Jesús, aquí hi torna de forma encara més incisiva, cercant que el text assoleixi la màxima transparència. De nou reprodueix el text de la BCI (amb contínues notes que remeten al Còdex Beza) i ens l’ofereix amb tintes diferents: en negre el que és de Marc, en blau fort el text que tan sols es troba en Mateu, en blau cel les perícopes que es troben en Mateu i Lluc, i en verd unes possibles glosses del segle I (Mt 5,30-31; 19,9b; 24,14).Van en versaleta les paraules-clau en diferents episodis i en cursiva les repetides en el mateix, a més a més de les hebrees i aramees.

Puigdollers, després de l’edició dels evangelis de Marc i Mateu, seguint l’exegeta Josep Rius-Camps, el seu mestre, autor, juntament amb Jenny Read-Heimerdinger, de Demostració a Teòfil (2009), l’obra de Lluc seguida (Evangeli i Fets dels Apòstols), encara publicà una extraordinària edició de l’obra de Lluc a L’obra de l’Esperit en Jesús i en l’Església. Lluc: Evangeli i Fets dels Apòstols (Centre de Pastoral Litúrgica, 2023) prologada justament pel cèlebre exegeta, que considera el més gran especialista mundial en l’obra lucana» (p.35). Aquesta es presenta com l’acció de l’Esperit Sant en Jesús, el Messies i Fill de Déu, en el primer volum i, posteriorment, en el segon, en la predicació dels seus deixebles, la veritable acció de l’Esperit en l’Església oberta al món.

Com en les dues obres anteriors, el llibre presenta una introducció entenedora i disruptiva (p. 9-35), començant per explicar que hi ha una doble tradició textual: ell emprarà la versió de la Bíblia Catalana Interconfesional, feta a patir de la tradició alexandrina dels Còdexs Vaticà i Sinaític, sancionada per la versió crítica de Nestle-Aland, però amb abundants referències al Còdex Beza, que té lliçons ben singulars com la diferenciació entre Jerusalem (centre de la institució jueva) i Jerosòlima (evocació de la ciutat en sentit neutre). El text (p.37-347) seria d’un autor judeocristià (i no de cap pagà convertit com es pensava), unitària malgrat els dos volums, i amb un destinatari, el Gran Sacerdot Teòfil, fill d’Anàs (que exercí en pontificat els anys 37-41). Com a gènere, es tracta d’una Mostratio i no de cap Evangeli. Lluc es basa en Marc, però hauria llegit Mateu (i no pas tan sols en la pre-etapa redaccional de la font Q), les acusacions del qual (la família d’Anàs hauria estat responsable de la mort el Messies) hauria desassossegat fortament Teòfil. Ens ofereix tot seguit l’estructura de l’obra posant en paral·lel els dos volums des de la infantesa de Jesús a la infantesa de l’Església (i, com en les volums anteriors, la disposició pren una pregona significació).

Per fer-ho tot encara més evident, per al primer volum, el text va en negre quan segueix l’obra de Marc, en blau fort si el text és propi de Lluc, en blau cel quan Lluc empra l’Evangeli de Mateu, en verd les glosses de finals del s. I o inicis del II (11,36; 16,16-17; 22,19b-20; 23,34.42; 24,36b.51b.52a). Les paraules d’un mateix relat s’indiquen en cursiva i, les paraules clau de relats diferents, en versaleta. Les referències directes a l’Esperit Sant es presenten en vermell i, en el segon volum -tot el caràcters negres per considerar-se un text procedent de Lluc- els passatges «nosaltres». Els versets s’indiquen amb nombres volats i les notes a peu de pàgina en lletres volades. El llibre té il·lustracions i mapes, un extens i pregon Vocabulari (p. 349-557), amb entrades interessantíssimes com «Ànima» (un veritable tractat en síntesi, p. 357-363) o la «Cronologia de Jerusalem» dels anys 30-90 (p. 401-405) i va seguit d’un Índex temàtic del vocabulari i d’una breu bibliografia dels grans comentaristes de l’obra lucana. En definitiva, tres llibres que enriqueixen la intel·lecció dels Evangelis. Els experts esperen en candeletes la seva edició de l’obra de Joan, que, segons ha sabut aquest articulista, ja té al forn.

Subscriu-te per seguir llegint