El gran negoci a costa del cromosoma XX

És a dir, a costa de les dones. Vagi per endavant que tinc un perfil fàcil i que em resisteixo poc a la publicitat i a les campanyes de màrqueting. Si alguna cosa m’entra per l’ull dret -i reconec que moltes coses m’hi entren-, hi sucumbeixo. Ara, per alguna raó que té a veure amb una major contenció i responsabilitat econòmica, en sóc més conscient. El nostre gènere és llaminer i som un terreny atractiu per a marques i serveis innombrables. Ho veig en l’entorn adolescent de la meva filla, on ets un bitxo estrany si no et compres un il·luminador, una base, un fixador de maquillatge, un coloret, una màscara de pestanyes miraculosa i diversos pinzells específics per a les diferents zones de la cara. Les noies joves aborden la seva faç com Gauguin devia abordar un llenç en blanc. No faig més que repetir que mai no estaran tan maques com avui, però elles es posen una diadema especial i ignoren ls meus consells de dona madura. La maduresa, oh là là. Aquest sí que és el gran nínxol de mercat. Si aquesta maduresa és femenina, les marques es freguen les mans i, si les dones estem a la peri, durant o a la postmenopausa, aleshores, benvinguts al paradís.

La meva àvia mai no va parlar del seu climateri i crec que mai no vaig veure la meva mare ventar-se o queixar-se de cap símptoma associat. Estic segura que van patir insomni, boira mental, canvis en les formes del seu cos i moltíssimes coses més, però intueixo que van considerar que res d’això no eren assumptes que poguessin arribar a interessar a ningú. Afortunadament, hem superat aquesta fase i les dones que vivim aquesta nova etapa de la vida hem sortit de l’armari i no amaguem com ens sentim o com afrontem aquesta evolució natural. Un alleujament, però, com tot en aquesta vida, en el just mig hi ha la virtut i, opinió personal, la cosa se’ns ha anat una mica de mare. Les dones en la menopausa som, avui dia, un gran negoci.

Visc amb l’angoixa de despertar-me un matí i no tenir cap suplement vitamínic per endur-me a la boca. Una senyora em va mirar estrany quan va saber que no havia sucumbit a l’ashwagandha i em va dedicar un sospir d’alleujament quan li vaig assegurar que l’havia substituïda per la rhodiola. Em faré estampar una samarreta amb la frase «No sense els meus adaptògens!». Cal prendre, sí o sí, plantes i arrels que ens ajudin a lidiar amb l’estrès, l’ansietat, la baixa libido, el tedi vital i els trastorns del son. No som ningú si no prenem Omega 3, vitamina D, espí groc, probiòtics o cúrcuma. És imprescindible sotmetre’s a una dieta de xoc contra la inflamació que patim totes les dones d’estrògens febles i, si no hi ha contraindicacions, la soja és la nostra aliada per combatre els fogots i enfortir els ossos. Cal fer exercicis de força tres cops per setmana per combatre l’osteopènia, càrdio tres més per protegir el nostre cor i una sessió de ioga mai no està de més. L’objectiu és ser dones de cinquanta anys amb cossos, estètica i ànims de vintanyeres. I això, malgrat ser impossible i la tortura antinatural que tot plegat comporta, ho saben totes les marques.

Subscriu-te per seguir llegint