Recordant Albert de Quintana Andreu

El nostre pare va traspassar la vigília de Tots Sants d’ara fa un any. En plenes Fires de Girona, dates molt assenyalades per als gironins. El pare sempre deia que li agradaria ser recordat per allò que creia i va fer. Es sentia orgullós de la seva dilatada trajectòria. Aquests darrers anys quan entrava en conversa amb alguna persona solia introduir «perquè vostè no sap tot el que he fet...». Va ser un lluitador tenaç per anar sempre endavant, dia a dia, sense donar res per perdut. Intentem fer-ne bona memòria en aquestes ratlles.

Albert de Quintana i Andreu era el gran d’una família benestant gironina. Però ben aviat la seva situació es va tòrcer per la mort de la seva mare. El seu pare els va desatendre acabada la Guerra Civil i va ser expulsat de casa seva en plena adolescència. Aquesta experiència el va marcar tota la vida. Però va saber transformar aquestes dificultats en fortalesa per plantar cara al seu pare, a les adversitats, i fer front a tota mena d’injustícies que es va anar trobant al llarg de la seva vida. Van quedar a cura dels seus avis, a qui sempre va voler mostrar gratitud, especialment al seu avi Jaume Andreu, amb qui va conviure força temps.

Per això es va haver d’espavilar ben aviat i va fer diversos treballs fins arribar a entrar a l’oficina de Trànsit, tasca per la que era ben conegut a Girona, on va realitzar diverses funcions ja fos d’administratiu, examinador, cap de secció, ... Sovint tenia certs conflictes amb els seus caps, ja que tenia clar que l’administració pública havia d’estar al servei de l’administrat i no al revés. Frase que repetia tot sovint.

Va estudiar la carrera de Dret ja de gran, donat que li van manllevar aquesta oportunitat de jove. Tot i que en acabar no va obrir cap despatx, li va donar l’oportunitat de desenvolupar la seva autèntica vocació d’advocat. Va fer d’assessor jurídic en múltiples ocasions, començant per alguns ajuntaments que iniciaven la seva etapa democràtica, també durant molts anys de representant legal en els processos electorals que es van donar a la demarcació de Girona, i a nivell més personal en múltiples ocasions quan observava situacions d’abús, en especial a les grans companyies del gas, la llum i el telèfon. Un aspecte del que es sentia especialment orgullós va ser de poder exercir de magistrat suplent de l’Audiència de Girona, com ho havia estat el seu avi Albert, i fins el darrer moment va dur-ne el carnet a la butxaca.

Va participar en diverses iniciatives culturals i ciutadanes de la ciutat. Va ser una de les persones promotores dels Premis Prudenci Bertrana. També des de l’inici va ser soci d’Òmnium Cultural. Com a bon aimant de la història i de la història gironina era subscriptor dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, i recollia i llegia tots els llibres i treballs que s’editaven sobre el passat i present de la ciutat. Va ser president provincial de la Creu Roja, activitat que va realitzar amb especial il·lusió i implicació. Va defensar l’amnistia durant la transició i la figura política que més admirava va ser la de Josep Pallach. Era un apassionat del món dels llibres i arrel d’ostentar la representació de l’editorial Destino a Girona, va mantenir una relació d’amistat amb l’escriptor Josep Pla. Poc abans de morir va tenir una gran satisfacció que la biografia Un cor furtiu de Xavier Pla, reconegués la seva intervenció en esclarir un equívoc sobre uns escrits falangistes atribuïts erròniament a Josep Pla.

El pare sempre va reconèixer la sort d’haver pogut compartir la vida amb la seva esposa Mª Antònia Oliver i Pacheco amb qui a més de formar la seva pròpia família, li va saber donar l’estima, el suport, la força i l’estabilitat per desenvolupar-se i prosperar. Va ser un home afable i un gran conversador. Coneixia moltes persones de Girona amb qui departia sovint a peu de carrer, i alhora era un home de caràcter i de forta personalitat. Va procurar el bon veïnatge tant a l’escala on vivia, de la que va ser més de vint anys el president de la comunitat, com a nivell de ciutat, on es sentia molt arrelat.

Va ser un home lliure que no s’arronsava a l’hora de dir les coses segons les veia i que en justícia ell creia que s’havien de defensar. La justícia sempre va ser el seu nord. Un ciutadà que va deixar empremta, a la manera que emfatitza Carles Rahola en el seu Breviari de ciutadania.

Subscriu-te per seguir llegint