L’economia en k

Els preus disparats conviuen amb uns salaris deprimits. No importa gaire el que diguin els indicadors oficials: Espanya no va bé, perquè Occident tampoc funciona i les dinàmiques de fons són negatives.

Als Estats Units s’ha començat a utilitzar el terme d’«economia en K» per il·luminar una fractura que es deixa sentir, no tant en les grans dades macroeconòmiques com en la intrahistòria quotidiana. Des de la pandèmia –ho sabem–, el creixement ha estat poc més que un miratge col·lectiu. El Govern treu pit amb unes xifres del PIB que no es tradueixen fàcilment en prosperitat general.

En la lletra K hi ha una branca ascendent que representa la puixança d’unes elits cada vegada més allunyades dels estàndards de vida de les classes mitjanes. Parlo d’un 10, un 15 o un 20% de la població que ha sabut beneficiar-se del salt tecnològic i de la pujada dels preus immobiliaris. La riquesa exigeix múscul patrimonial i empresarial, requereix propietat més que treball. Poden considerar-se els grans guanyadors de la globalització. I el seu nombre no és petit, encara que mai més gran que un quart de la població general.

A baix, en la branca descendent de la K, s’hi troba la immensa majoria: el 75 o 80% de la ciutadania que veu com la inflació erosiona any rere any els seus estàndards de vida. Aquest sector viu en una espècie de recessió constant des de fa ja diverses dècades. Més pobres cada any, amb pitjor accés als serveis públics, amb treballs més precaris: aquesta és la nova normalitat tant a les ciutats com a l’Espanya buidada.

Comprar una casa s’ha convertit en una missió impossible, fins i tot per a un segment de salaris tradicionalment alts o molt per sobre de la mitjana. L’adhesiu social que era la feina estable i l’habitatge en propietat es percep com un horitzó molt llunyà. I només l’herència o el suport familiar permeten equilibrar de moment algunes d’aquestes dinàmiques. Aquí rau el brou de cultiu del populisme. O almenys una part d’aquest.

La paradoxa que ens presenta l’economia en K és que, si el PIB dels països encara creix –com és el cas actual d’Espanya–, no es deu tant al gruix de la població, que viu en una espècie de recessió constant, com a unes minories que empenyen cap amunt. A llarg termini, aquesta divergència resulta insostenible.

Les societats no es trenquen de cop, però cal anar amb compte quan la distància entre classes es torna moralment obscena. Per a mi, aquesta és la veritable advertència que planteja la hipòtesi de la lletra K: que la desigualtat social es converteixi en una constant. L’economia pot continuar prosperant i el PIB somriure durant un temps més. Però això importa poc quan s’esquerda el sòl que sosté les elits financeres.

Aristòtil ja va saber veure fa milers d’anys que, si això succeeix, la salut de la democràcia corre perill. Tanmateix, no és necessari recórrer a cap argument d’autoritat per subratllar el que resulta avui evident, a saber: que, en el seu model actual, el creixement econòmic només mesura el pols d’una descomposició.

Subscriu-te per seguir llegint