El problema de la Rosalía

El problema de la Rosalía és el mateix que el dels Gasol, Marc Márquez, la Caballé, Juan Marsé, Dalí, Nacho Vidal, Pla i uns pocs més, cadascun en el seu àmbit: són tan grans que el provincianisme dels catalans no aconsegueixen ni entrellucar-lo, i tot això que hi surten guanyant. No és que als gegants els rellisqui -que també- tot el que diguin personatges minúsculs dels quals ningú en coneix l’existència més enllà de la seva regió, tal vegada del seu poblet, és que són tan enlaire que ni ho perceben. Per als qui tracten amb el més selecte del món, les reivindicacions respecte a quina llengua han de fer servir, quina bandera han d’onejar o què han de declarar en les entrevistes, són una cosa aliena, d’acomplexats. Miren avall i, fixant-s’hi molt i forçant la vista, els sembla veure algú amb una estelada minúscula cridant no sé què, alguna burrada com sempre, suposen.

Qui és important -important de veritat, no tots aquests que a Catalunya acostumen a creure’s importants- surt al món, s’apropia d’ell, i a partir d’aquí fa el que li dona la gana, com Rosalía, sense donar explicacions i, sobretot, ignorant tots els pagerols que es van quedar enrere, i hi van quedar precisament per pagerols. És mentida que qui perd els orígens perdi la identitat, el poeta no tenia ni idea del que deia, com tots els poetes. Si més no a la Catalunya actual, perdre els orígens és la millor manera d’aconseguir una identitat pròpia, lluny de tant de dictador sobrevingut que pretén imposar-nos la seva.

Si a la Rosalía li importa un pebrot l’opinió dels perpètuament acomplexats, imaginin el que li ha d’importar a Déu, que és qui mana en el monestir de Montserrat, encara que la que hi hagi allà esculpida sigui la seva mare socarrimada. Aquest no necessita tractar amb ningú per a veure les coses des de molt enlaire -a la seva vora té a uns quants dels esmentats al principi-, porta allà a dalt una eternitat. Suposant que els xisclets i plors dels qui en els últims dies han sofert una síncope perquè l’escolania canta en castellà acompanyant la Rosalía hagin arribat a les seves divines oïdes -la qual cosa és molt suposar-, es deu estar preguntant- quin error va cometre durant la creació perquè se li colés tant d’imbècil entre l’espècie humana.

Subscriu-te per seguir llegint