Excrements

Execrable està emparentat amb excrement, parlar d’excrement és parlar del cas Mazón i parlar d’aquesta excreció mal olorosa és parlar de la política que es cou en el setè cel, veiem sinó Pedro Sánchez, que pretén que la història el recordi com el Cid Campeador que una vegada mort, a cavall de Babieca i armat amb la seva espasa Tizona, comandà un exèrcit que derrotà els almoràvits, exhorta els seus a resistir i a enfrontar-se a la ultradreta amb l’objectiu de guanyar les propers eleccions i les que se li posin pel davant i en cas que la mort se l’emporti prematurament, comandarà les campanyes electorals dissecat, un Don Sánchez que digué en el Senat que es trobava en un circ, l’única veritat que haurà dit com a polític, i per si hi havia algun dubte els mitjans de comunicació s’han convertit en una cura d’humilitat per als millors guionistes, a cap d’ells se’ls va ocórrer crear personatges com el maquiavel Don Sánchez, els recapdadors d’impostos Montoro i Cerdán, i els pillastres Koldo i Ábalos, que aconseguiren que l’erari públic els subvencionés uns detallets per les seves amistançades, l’elixir de l’eterna joventut per aconseguir el priapisme somiat, i , per descomptat caixes de preservatius, i per no parlar de l’home de la boina, el xafarder Villarejo, o les soques de l’anomenada policia patriòtica que ignoraven que sovint la millor acció és no fer res, i no oblidem personatges secundaris com l’esposa i el germà de Don Sánchez, o el mateix Fiscal General de l’Estat, que no sabem si passava per allà o es comportà com un fidel empleat de Don Sánchez, i per diversificar l’entreteniment han aparegut les memòries del rei Joan Carles I, un rei que després de gestionar amb diplomàcia l’ensurt que ens donà Tejero es dedicà a fer de rei de veritat, caçar elefants, posseir una cort d’amants i enriquir-se perquè no te’n pots fiar mai dels republicans, i per allò de embolica que fa fort, un Puigdemont amb davantal de cuina trenca els plats mentre Pedro Sánchez llegeix el diari al menjador, i sembla ser que l’importa un rave que els catalans paguin els plats trencats, i parlant del rei de Roma, no veieu una semblança entre Tejero i Puigdemont?, no perquè siguin uns herois de tebeo, sinó perquè un dia es descobriren envoltats d’una aura de redemptors que els faria immortals.

Entretinguts amb el circ de la política, a casa nostra hi ha notícies que són la punta de l’iceberg que amaga una realitat, Catalunya no és un país que estigui en condicions de protegir-nos dels revessos de la salut, de l’edat avançada o de la pobresa, estava previst segons el Pla Director d’Oncologia ampliar les franges d’edat pel cribratge dels càncers de mama i de colon, que en l’actualitat són dels 50 als 69 anys d’edat, però no podrà ser per falta de recursos i de radiòlegs, i de previsió, em dic, i les llistes d’espera de valoració del grau de dependència, no solament no han disminuït com ens havien promès sinó que han augmentat en un 180%, s’ha passat d’una llista d’espera de 25.000 persones l’any 2023, a 168.000 l’octubre passat, i molts dels que esperaven s’han mort sense percebe ni un euro, i per aquestes dates el Gran Recapte d’aliments i la Marató de TV3 que no faltarà a la cita, ens recorden les campanyes de caritat i beneficència que organitzava el sempre recordat franquisme.

Churchill, el primer ministre que ha dit més frases famoses mort que en vida, digué que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics, no s’hi pot fer res, el poder –llegeixi’s enriquiment– és un destil·lat que et fa perdre l’oremus, siguis de dretes o d’esquerres, home o dona, creient o descregut, optimista o escèptic.

Subscriu-te per seguir llegint