L’esquerra que no fa por, no és esquerra

La victòria de Zohran Mamdani ha trasbalsat el poder econòmic establert en el món occidental, que es basa en el següent fet comprovat: «Governi qui governi res important ha de canviar». Algun lector em dirà i si governa l’extrema dreta, a la que tants veuen com anti-sistema, no els hi fa por? Doncs no, perquè la democràcia no és la seva prioritat, ho són els seus interessos. El cas de Meloni a Itàlia és el nou paradigma, a qui serveix l’extrema dreta quan està al poder? Als de sempre.

El cas Mamdani és diferent, si no es malbarata com Podem a Espanya, per oportunisme intern i per atac despietat des de l’Estat profund. Tanmateix podríem posar com a exemple el procés independentista de fa deu anys. El cas Mamdani té una virtut, situar els interessos de la classes mitges i treballadores en el centre. És a dir, l’empobriment que han patit des de finals del segle XX en tot el món occidental.

L’enyorat bon nivell de vida de la majoria de la població -els treballadors assalariats- a Occident va sorgir quan el gran capital local començà a compartir parcialment els seus ingressos amb aquesta majoria. Això va succeir únicament al segle XX, sota la influència de dos factors principals: en primer lloc, degut al sorgiment i desenvolupament a finals del segle XIX i principis del XX, d’un poderós moviment obrer en forma de partits socialistes i sindicats. En segon lloc, com a resultat de que un d’aquests moviments triomfà en el territori de l’antic imperi rus, donant lloc a la Unió Soviètica.

Per al moviment obrer occidental, la revolució d’octubre de 1917 esdevingué un poderós estímul per al seu creixement: la popularitat dels partits d’esquerra augmentà encara més. Al capitalisme occidental no li va agradar gens, i en primer lloc usà la força per a destruir-los, mitjançant l’impuls dels feixisme i del nazisme, però aquestes ideologies s’escaparen del seu control absolut i desencadenaren la pitjor guerra mundial fins ara.

En la postguerra, vist el resultat i el poder militar de la Unió Soviètica, les elits ara reaccionaren amb prudència, tot pensant que era millor compartir que perdre-ho tot i acceptaren la creació, amb els seus impostos, de l’estat del benestar. Però quan occident va creure que havia guanyat la Guerra freda, amb la desaparició de la Unió Soviètica, la necessitat de mantenir la lleialtat de la majoria de la població, es va veure innecessari. Així començà el desmantellament de l’estat del benestar. En aquestes darreres dècades la bretxa entre capital i treball ha crescut a nivells impensables en el període de postguerra. Així avui, el capital ha deixat de «compartir», perquè no ho ha cregut necessari, al no percebre cap amenaça.

Mamdani pot ser una flor d’estiu o el començament de un canvi dins l’esquerra, en el rovell de l’ou del sistema. D’ací les critiques ferotges i l’acusació de «comunista». Bé, com deia un vell amic meu: l’esquerra que no els hi fa por, no és esquerra.

Subscriu-te per seguir llegint