Mamdani

Hi ha notícies que queden lluny però serveixen perfectament per il·lustrar l’ara i l’aquí. La victòria de Zohran Mamdani a les eleccions a l’alcaldia de Nova York no només han servit per crear un molt necessari contrapès al mandat de Donald Trump, sinó que ens ha permès veure fins a quin punt estem envoltats de racistes estructurals i analistes d’opereta a casa nostra. L’endemà del seu triomf, les xarxes socials dibuixaven un quadre digne de Munch. Molts dels predicadors habituals treien foc davant l’eufòria del candidat i els seus simpatitzants  i denotaven, a les seves invectives, que la ràbia els consumia poc poques coses ho han fet al llarg d’aquest any. És normal: fer apologia de l’apocalipsi per poder legitimar el teu feixisme només té sentit quan la realitat sembla donar-te la raó i quan apareixen escletxes d’esperança l’únic que se’ls acut és treure’s la careta. Ja va bé. Per fer-los caure, no hi ha res millor que ensenyar allò que ve després de les orelles del llop. L’alegria de Mamdani és contagiosa perquè és simbòlica, la prova fefaent que en un món a tocar de l’abisme encara hi ha espai per a la salvació, la demostració que els discursos de traç gruixut i el feixisme de barra no tenen el domini absolut. Aquests dies, llegir alguns comentaris de la xarxa X ha servit per comprovar el tipus d’individu que tenim a prop i perquè és tan important que es mostrin tal i com són. El segle XXI és el de la construcció de les aparences, el del relat esbiaixat i el de la supressió dels matisos. O com a mínim és el que estan intentant construir els altaveus de la ultradreta, d’aquí i d’allà. Però l’existència de petits miracles com el nou alcalde de Nova York ens assenyala un altre món possible, en què els que pretenen retallar les nostres llibertats acaben acceptant que viure en contra de tot, i sobretot d’allò diferent, no és viure, sinó la via més ràpida per carregar-nos totes les lluites que ens han precedit. Mamdani pot agradar més o menys, però només per la cara que se li ha quedat a Trump ja mereix tota la nostra simpatia.

Subscriu-te per seguir llegint