El Rei d’Orient s’ha fet escriptor

El rei que viu a Orient, Joan Carles I, nascut a Roma el 5 de gener de 1938, en plena Guerra Civil espanyola, que va guanyar el seu admirat Francisco Franco, ha recordat al món que existeix, i per això va anar a París, la ciutat de l’amor, a presentar al seu llibre titulat Reconciliación, on ens comunica que enyora les ciutats, els cels blaus del mar i els vins de la Rioja i de la Ribera del Duero.

La primera vegada que vaig sentir que existia Joan Carles, candidat a ser rei d’Espanya, però també ho volia ser el seu pare, Joan de Borbó, va ser el 1956. Joan Carles havia complert divuit anys i havia matat al seu germà, quatre anys més jove que ell, amb un tret de pistola. Uns afirmaven que l’accident havia estat intencionat, altres, ho negaven. No ha passat a la història com «el fratricida».

Jo tenia, llavors, nou anys i el meu pare i el meu oncle eren monàrquics, partidaris que Joan de Borbó fos rei d’Espanya. Estaven convençuts que Franco havia complert la tasca d’adreçar el país i cediria el poder al rei i potser només es guardaria els tancs, vaixells i avions. Que poc coneixien el dictador!   

En les memòries, el rei Joan Carles I parla del seu fill ingrat, que no el va a veure mai i el pitjor de tot és que li va treure la paga mensual i no cobra res pel treball prestat durant gairebé quatre dècades, i que, en canvi, permet als jornalers cobrar l’anhelada jubilació per fer vacances.

Va ser un greu error no haver-se casat amb una princesa i sí amb una periodista que sortia a la TV1 vestint una preciosa caçadora vermella i que havia vagarejat de soltera per la Costa Brava.

Joan Carles va ser rei trenta-nou anys, del 1975 al 2014, i va representar un disgust per als amics que plegués defenestrat o no i que deixés massa aviat la tasca tan abellidora de regnar; ja que hi estava posat podia haver arribat a les noces de Diamant, que se celebren al cap de 60 anys amb gran esplendor.

Molts monàrquics estan satisfets amb les seves memòries; els han agradat perquè són equànimes, raonables i responsables, amb unes quantes entremaliadures; «estan escrites sense sucar la ploma amb el tinter del ressentiment» com un d’ells eloqüentment ha manifestat.

Els ha semblat de bon fill agraït l’elogi de la figura d’en Francisco Franco, home d’Estat dur però just, que va enriquir el país i la vida dels ciutadans construint pantans i carreteres. Es va fer el iot Azor amb el que sortia a pescar gegantines tonyines congelades i les mostrava presumint en el No-Do. Que li agradés pescar i caçar era millor que pelar els comunistes i desafectes de la conjura internacional jueu-maçònica.

Escriu Joan Carles en les seves memòries: «Si vaig poder ser rei, va ser gràcies a Franco. La relació amb ell sempre va ser personal i freqüent i no vaig permetre que el critiquessin». Aprofita el llibre per recordar al seu fill: «No oblidis que heretes un sistema que jo he construït».

També els lectors confirmen que el títol del llibre, Reconciliación, és massa de pel·lícula romàntica de parella que s’ho perdona tot. El nom té l’avantatge que pot pronunciar-se en francès, espanyol, català i anglès.

Adolfo Suárez fou l’home oportú i avinent en el moment transcendental de la transició política, en una ocasió, se li va escapar la confidència a una periodista, que les enquestes sobre la voluntat popular era viure en un estat republicà, no monàrquic, atès què la família Borbó estava contaminada pel franquisme i per la seva pròpia història; per aquest motiu no es va tirar endavant un referèndum per fundar un país monàrquic o republicà. Sorprenentment, Santiago Carrillo va tancar el debat sentenciant que la gran pregunta era si Espanya volia una democràcia o una dictadura, així doncs es va convenir que Espanya viuria en un estat de Monarquia constitucional i un govern democràtic.

Probablement la història serà amable, malgrat haver estat un comissionista aprofitat; se li perdonaran els escàndols perquè ja se sap que els reis són de naturalesa gamberra i un xic canalla. Tot fent preguntes als que havien conegut a Salvador Dalí, un amic va dir literalment: «Hi ha qui està dividit de ventre en amunt, genial, però de ventre en avall, un descordat».

Es destacarà que durant el seu període monàrquic Espanya va viure en pau i va prosperar en tots els sentits: va entrar a l’OTAN, a Europa, es va amistançar amb tots els països del món. A més, va parar un o dos cops d’estat militars que volien retornar el país al temps de la dictadura del general Franco.

Com a individu se sap que és un brivall, un bergant simpàtic, fins a l’extrem que el motiu popular de «campechano» esdevé un eufemisme per justificar la llegenda sexual de què ha estat amb més de cinc mil dones.

Estic convençut que el futur parlarà elogiosament del monarca Joan Carles I perquè ha regnat en una Espanya convulsa i inestable, de naturalesa colpista i idiosincràsia insatisfeta.

Subscriu-te per seguir llegint