Estimo Juan Echevarría

Estimo Juan Echevarría. Estimo que hagi fet 101 anys en perfecte estat de revista. Estimo la Catalunya de Juan Echevarría: la valenta, emprenedora, la culta. La que estructurava il·lustradament el seu pensament i les seves creences, i era determinada en la voluntat, i generosa en el reconeixement de les virtuts de l’interlocutor encara que fos des de la discrepància. Només així s’explica que un devot admirador de José Antonio com ell, un anarco liberal com Joan Rosell i demòcrata cristià com Manuel Milián Mestre fossin amics i còmplices, i de la seva conversa naixés la idea d’ordre civilitzat en què va basar-se la Catalunya tan pròspera -i no tan sols econòmicament- dels anys del pujolisme.

Echevarría tingué una molt estreta relació amb el president Pujol, perquè va haver-hi un temps a Catalunya en què les persones importants, les persones que aportaven valor, es reconeixien entre elles. Les persones amb voluntat de servir i que podien fer-ho. Un «joseantoniano» com Echevarría era capaç de distingir el coratge cívic del president Pujol, la seva formació intel·lectual, la seva habilitat política i afany per construir un país per a tothom, i no només per als que pensaven com ell. El president va demanar moltes vegades el consell d’Echevarría, que va ser qui ens va ensenyar a relacionar-nos empresarialment amb els japonesos a través de la planta de Nissan i la seva producció. L’aportació que va fer Juan Echevarría amb Nissan, des del punt de vista empresarial però també per com va obrir el ventall d’un país en què no hi havia gran cosa, va ser tan extraordinària que no es pot entendre la Catalunya rica que aquells anys van deixar sense tenir-la en compte. Els darrers 20 anys de la seva vida, Echevarría ha estat president de Mutua Universal.

Què hauria estat de nosaltres si haguéssim menyspreat Echevarría per ser un estudiós i admirador de la figura de José Antonio? Durant el seu primer mandat, Joan Laporta va voler castigar el seu llavors cunyat, i fill de Juan, Alejandro, per haver estat membre de la fundació Francisco Franco. Com li va anar al Jan? Perfecte en el futbol, perquè té instint i en sap, però els jugadors van perdre el fil i la compostura i l’era Rijkaard va acabar-se precipitadament perquè estrelles com Ronaldinho o Deco no van tenir la protecció d’algú com Alejandro Echevarría, que és l’únic que sap com entendre els futbolistes i gestionar-los. La directiva, sense Alejandro controlant des de l’ombra, també va ser un desori, i a més a més de la traïció després de la moció de censura, quan va dimitir Ferran Soriano, un personatge indigne, un personatge que per molt èxit empresarial que hagi tingut al City no em cansaré mai de dir que té una arrel mesquina i traïdora; a més a més d’aquesta ganivetada, va haver-hi una total incapacitat per plantejar un successor que evités que Sandro Rosell es fes amb la presidència del club i activés l’acció de responsabilitat. Tot això no hauria passat si el president Laporta, en lloc d’enrocar-se en els seus prejudicis, s’hagués projectat en el seu desig del món millor, i hagués estat capaç de reconèixer en els altres la llibertat i l’esperança que tant reclama per a la seva causa.

En aquests dies hem tingut notícia del darrer disc de Rosalía. Ha estat una festa mundial però aquí els catalanistes no s’han cansat d’insultar l’artista perquè ha fet cantar en castellà l’escolania de Montserrat. La Catalunya de Juan Echevarría i del president Pujol hauria celebrat tenir un geni amb tant d’èxit a tot el món. El que Rosalía ha fet per a la música catalana té a veure amb el que Echevarría va fer amb Nissan per a l’empresa catalana. Llavors, que tot ho tornàvem munició d’un exèrcit que volia avançar i guanyar, vam entendre Echevarría com un actiu del país, el vam celebrar i li vam agrair, i el vam fer servir per continuar creixent. Ara el tic cantonal s’imposa, l’oportunitat es perd, i el catalanisme és molt més un renec folklòric que una eina de construcció nacional. Esclar que el debat s’ha desplaçat a l’eix esquerra-dreta (per descomptat amb totes les seves demagògies), però no per culpa de Vox o d’Aliança, o del Govern del president Illa, sinó perquè el catalanisme, i fins i tot la idea d’una idea forta de Catalunya, han deixat de ser percebuts com una manera d’afrontar els problemes i com una metàfora de la solució universal.

Estimo Juan Echevarría i el que representa, el moment de la nostra història que va articular, i l’elegància espiritual, intel·lectual i empresarial amb què ho va fer. Estimo el seu sentit de l’humor i les persones que l’estimen. Estimo els mecanismes mentals que va establir per a la vida i per a la feina, i estimo la seva lleialtat a unes idees que amb el temps es van anar tornant primer estranyes i després incòmodes, i ell no ha fet veure mai que no les té. Algun dia, i ja entenc que encara trigarem, Catalunya i Espanya podran revisitar la República, la guerra i el franquisme amb més tranquil·litat, amb les ferides més cicatritzades i sense tantes frustracions acumulades ni partits que encara es vulguin jugar essent obvi que fa anys que van acabar-se i amb un molt concret resultat. Quan aquest dia arribi, tothom estimarà Juan Echevarría, tot i que potser llavors ja serà tard per dir-li.

Subscriu-te per seguir llegint